Des que el mes de maig de 2010 José Luis Rodríguez Zapatero va haver de prendre mesures dràstiques, que contradeien tot el que havia dit fins llavors, Espanya s'ha posat en una dinàmica cap avall que s'accelera dia a dia. En aquests moments el desconcert és total, amb el govern de Mariano Rajoy prenent mesures desesperadament sense que tinguin efecte en el mercat de deute internacional. Ningú es creu que puguin ajudar a millorar la situació.

La setmana passada el representant d'una empresa austríaca que venia pasta de paper a Espanya es va acomiadar de nosaltres perquè la seva empresa havia decidit marxar comercialment del nostre país per excés de risc.

Un té la sensació que no hi hagi res que funcioni i que el pendent en el que ens trobem és cada vegada més acusat. La majoria de la gent està desesperada, no creu que ens en pugem sortir amb certa facilitat i ningú mostra un objectiu creïble.

El problema comença en la indecència dels polítics que ens dirigeixen. Cap dels dos partits grans ha fet l'anàlisi de la situació adient per poder proposar en els períodes electorals mesures suficients per fer front al moment. Com és possible que un govern de dretes com el del PP asseguri que no apujarà l'IVA quan és una mesura que s'hauria d'haver fet a l'any 2008? Com és possible que des de l'any 1997 la tarifa elèctrica estigui segrestada pels successius governs de torn per qüestions purament electorals? La classe política és incapaç de fer l'anàlisi correcte de la situació i d'actuar en conseqüència. Si ho fes aniquilaria la meitat de l'administració, començant pel senat, seguint per les diputacions, consells comarcals i la majoria d'ajuntaments. Si ho mireu de prop veureu que aquestes institucions no serveixen per a res d'important. Però això, ai, seria un suïcidi per la mateixa classe política.

La mateixa cosa hem de dir de la classe dirigent econòmica. Ni les patronals ni els bancs estan a l'altura que toca. L'any 2008, quan ja vèiem que entràvem en crisi, vaig escoltar a César Alierta, president de Telefonica dir que "nos quiten lo bailao", referint-se a tot el que havíem construït en el país, ignorant que el ball s'ha de pagar. El mateix president l'he sentit en un vídeo d'una junta d'accionistes i m'ha fet posar vermell de vergonya aliena. Quin nivellàs. Però la patronal tampoc és que sigui gaire espavilada, callant gairebé sempre, fent el paper de políticament correcte, sense molestar.

I què us he de dir dels sindicats? Encara avui demanen que s'acceleri el consum intern per resoldre la crisi. Quan entendran d'una vegada que la sortida passa per vendre molt, com mai, a l'exterior?

I l'ensenyament? Portem dècades de degradació de l'ambient escolar, amb una disciplina a voltes impossible d'imposar a les aules,en part culpa de l'educació que emana de les famílies. Tenim la joventut amb més formació de la història del país, però insuficient pels temps que venen.

Si mirem de lluny la situació arribarem a la conclusió que la societat espanyola no té ni idea de com resoldre la situació, no tenim el nivell que cal, en definitiva som uns analfabets funcionals incapaços d'entendre el que ens passa.

La solució només és una. Canvi. Canvi sobretot generacional. Que s'apartin les paparres dels grans partits i deixin pujar nous polítics amb idees clares i que parlin anglès. Que s'apartin els mamuts del sistema financer i deixin passar joves amb el cap despert. Que s'apartin els empresaris poc formats i deixin pas als seus fills o a altres joves universitaris. Deixin pas, si us plau.

Perquè després de fer una anàlisi adequada de la situació, després de dir que el país s'ha d'empobrir un 30% respecte el 2007, després de saber que haurem d'exportar més per compensar aquesta pèrdua, després de saber que el que li cal al país és millorar la productivitat i treballar molt per fer-ho possible,... després d'això tot serà més fàcil perquè podrem explicar que la sortida és a prop, potser d'aquí a un parell d'anys.

Ara aquest relat és impossible de fer perquè la classe pensant del país i els mitjans que els fan d'altaveu no poden arribar a aquesta conclusió. Una societat orfe de relat, sense que ningú li expliqui on va, és la societat de la desesperació.

Les mesures que acaba de prendre el govern enfonsen molt més avall la moral del país i no s'haurien d'haver pres sense explicar la solució del problema. Amb l'augment de l'IVA veurem caure la totalitat del petit comerç, cosa que arrossegarà moltes pimes. La reestructuració que fa el país, i que calia fer, no es pot fer a aquesta velocitat ni sense instruments que la mitiguin, com tenir un sistema bancari decent i un relat del model final. La gent no entén res i la conseqüència pot ser imprevisible. En pocs mesos podem haver d'arribar a circular pels carrers amb armilles antibales. El canvi de govern a Madrid és urgent. Si us plau.