o puc pas negar que ja n'he parlat en altres articles, tanmateix qui després de vint-i-quatre anys escrivint i parlant amb els lectors no repeteix una idea, qui no recita més d'un cop el mateix poema, qui no torna a contar una anècdota amena, qui no ha perdut l'oportunitat de divertir els amics amb un acudit? Doncs sí, novament descriuré un dels fets més importants de la meva vida, el dia aquell del mes d'agost del 1953, a l'edat de set anys, quan ens portaren a tots els nens del casal d'estiu a veure el mar; atemorit contemplà aquella immensitat d'aigua bellugadissa i cap dels adults que ens acompanyaven ens explicà bé d'on havia sortit i per què era salada.

El descobriment del mar, la seva existència real en el món, i no sols una taca blava en el mapa penjat en una paret de l'escola, forma part substancial de la memòria de la meva generació d'homes i dones residents a la Catalunya interior, més o menys lluny del litoral, puix que en aquells anys de la llarga postguerra, els mitjans de transport eren escassos i cars i els petits no podíem sortir del nostre indret.

(Quan exercia de professor els feia als alumnes alguna pinzellada de com va ser la nostra infància, joguines, poques i fetes amb elements naturals, amb pals i pedres, la separació social radical entre els nois i les noies i el que trigarem a eixir del clot, ja que molts fins als set o vuit anys no veieren el mar per primer vegada. El contrast entre la seva infància i la nostra era tan acusat, que a ells, crescuts en temps d'abundància, fins els costava entendre les nostres privacions, en concret els sorprenia el record tan viu que atresoro del nen aquell que, atònit, des de la finestra d'un autocar mirà com davant seu s'estenia el gran paisatge del blau marí. Per als estudiants el mar no figurava ser cap sorpresa visual, fins alguns havien viatjat ja tan joves molt més que jo, que els triplicava en edat).

De tal manera que la idea de sortir del poble significava un gran viatge, en parlàvem molt i no ens deixava dormir tranquils tot pensant com seria el món de fora la nostra vall. També algunes persones grans, especialment dones, no havien travessat els límits del veral; els homes s'havien mogut arran del servei militar, fins alguns havien estat en un altre continent, Àfrica, però per a moltes dones l'univers es reduïa al poble i a les aldees dels voltants. Alguna en el viatge de noces havia visitat Barcelona, inclús el monestir de Montserrat, i pel poble s'explicaven anècdotes divertides d'aquestes sortides, com la d'una parella que va anar al cinema a Barcelona i quan a la pel·lícula va posar-se a ploure, ells, que portaven paraigües, el van desplegar dins la sala, o una altre que, en arribar a l'estació de França, l'antiga estació de tren, preguntà a tothom on vivia el senyor Lluís, doncs li volien regalar el pollastre que portaven.

Efectivament, vaig observar el mar per primera vegada a la vida als set anys d'edat, acompanyat de nens que tampoc mai no l'havien vist, només en fotografies i en pel·lícules, que no demostraven la seva grandària, ni la seva ferocitat, ni els seus colors. Dies abans de l'excursió organitzada per la parròquia tots estàvem esvalotats i anhelàvem ser el primer en veure'l i proclamar-ho. Va ser en Joan el més atent qui alçà el crit: "Allà al fons hi ha el mar". (En aquell període els nens ens havíem classificat en tres categories, els que havien estat al zoo de Barcelona, els que havien menjat calamars a la romana i els que havien vist el mar, això als vuit anys, no obstant als nou anys ho eixamplàvem amb un quart grup: "els savis"; "els savis" els representaven els nens que sabien que els Reis Mags eren els pares. Què fàcil era antany ser savi, tot es reduïa a saber qui eren verdaderament els Tres Reis).

Des de la nostra innocència campestre de mainada de poble rural, davant el mar, no enteníem dues coses: com l'emplenaven, com podien embassar tanta aigua i com el buidaven i perquè era salada i no dolça. Sabíem quina era la mecànica senzilla dels pagesos per escolar la bassa, però no com es feia per buidar el mar. En algunes poblacions de l'Empordà i Menorca es refereixen al mar com la "bassa gran", doncs res estrany que nosaltres, tan petits, també el mar fos entès com una bassa immensa. Cap d'aquestes dues qüestions va trobar una resposta satisfactòria, els grans mentien parlant d'un vaixell que transportava sal i afirmaven que ningú emplenava el mar i sempre hi havia la mateixa aigua (cosa que és veritat, però no ens ho creguérem, i allò de la barca enfonsada sempre ha estat una falòrnia).

Quan trepitjàrem la sorra de la platja corrérem espitats cap endins i de sobte una gran onada s'alçà i recargolant-se s'abalançà contra nosaltres, es llançà al damunt i ens arrossegà per terra. Quina por! Ja més tranquils, estirats a la arena, sotjàrem com el mar estén les ones damunt la sorra i un cop obertes llavors les estira de nou cap endins, les recull i torna a desplegar-les com ventalls en un vaivé infinit. És el batec suau del mar segons el moviment intern dels corrents submarins o el vent de l'exterior, que pot transformar-se en palpitació accelerada i és quan el mar fa basarda.

El mar per a alguns mariners és una fera indomable i imprevisible, amansit i dòcil aparentment, com un gos manyac, que es deixa estimar, però inopinadament es converteix en un salvatge, recupera la natura feréstega d'abans del ensinistrament. Així és per a ells el mar de capriciós, inintel·ligible i perillós.