fa força anys vaig conèixer la Mafumata, una noia senegalesa. Una xicota guapíssima, alta i altiva (en el bon sentit del terme, ja que caminava dreta, de forma elegant). Lluïa uns meravellosos vestits típics del seu país, amb uns grossos estampats tan imaginatius que recorden obres d'art contemporani, amb colors tan cridaners però tan ben conjuntats, cadascun d'ells posat al seu lloc, que sobre aquell fons de bronze alegraven els ulls per la seva bellesa i la seva elegància. I sense que hi manqués cap detall: una joia d'or i el cofat o lligat del cap amb una roba -del mateix tipus que el vestit- embolicada de forma molt bonica, i que realçava encara més aquella estampa que la feia semblar una reina. Una dia li vaig fer un comentari positiu sobre el seu aspecte, i, somrient, em va dir, segurament per treure's importància: "A l'Àfrica es diu que les dones més elegants són les del Senegal". I a fe que tenia raó, pel que hem pogut veure.
La Mafumata parlava la seva llengua, el wòlof, però com quasi tothom del Senegal era ben fàcil entendre-s'hi en francès. Em va ser d'un ajut inestimable en el recull i compulsació (termes, ingredients, receptes) de la recopilació de receptes subsaharianes que estava fent en aquells moments per a la meva enciclopèdia La cuina del món.
He parlat en passat, però la Mafumata encara està entre nosaltres. Si és que es pot dir així. Entretant ha passat un vendaval que ha començat a soscavar el procés d'integració dels africans, siguin magrebins o subsaharians: l'imam.
Aquella reina alterosa i bella ara llueix com una esclava: amb una espessa túnica que no deixa ni entreveure cap part del seu gràcil cos, i amb un vel tan estricte que angunieja només de veure'l, i que mutila totalment la visió completa de la seva cara. Els bellíssims colors virolats de la tradició africana han donat pas a la severitat estricta dels colors foscos i el negre. S'ha esvaït el somriure de la seva cara, la seva comunicabilitat s'ha estroncat, s'ha estroncant la seva veu.
Va acompanyada d'una altra dona -que em temo que pugui ser la segona esposa del seu marit- i cinc fills petits, amb una noieta que també ja va tapada. Però el seu marit no va pas vestit amb una llarga túnica, ni porta una barba de boc a l'usança islàmica entre els homes, sinó que va a l'última moda europea.
Aquí hi ha passat l'imam, probablement un personatge ignorant, misògin i homòfob, contrari a la integració i favorable a castigar les dones. I Catalunya tan tranquil·la, sense fer-hi res!
