tot tornant de la Festa Major de Sant Pol de Mar, divago. Justament estic rellegint The big clock (1946), una novel·la d'intriga de Kennet Fearing referida a la maquinària del destí, traduïda al català amb el nom d'El gran rellotge. Els rellotges sempre m'han suggestionat. Potser perquè sóc fill d'aquesta vila marinera tan lligada als rellotges.
Sóc a l'entrada de Lloret, camí de Tossa. Poso com sempre el "pilot automàtic" (quan se'ns alliberarà als tossencs de la tortura de travessar Lloret a l'estiu?). Embardissat en els inacabables semàfors, m'entretinc mentalment a batejar-los. Cadascun amb un tipus de rellotge: de rodes, de butxaca, de polsera, de pèndols, de taula, de paret, de cucutÉ Vaig passant semàfors. Rellotges de campanar, d'aigua (poc coneguts) i d'arena (força més coneguts); rellotges de lluna, que també n'hi ha, ombrejats per la claror de Selene. I els popularíssims rellotges de sol. Els seus orígens? Probablement a l'Egipte ancestral. Què són les piràmides, sinó un colossal rellotge de sol?
A casa nostra podeu trobar-los a la façana de moltes masies: Amb la corresponent llegenda. La més popular? Tu sense sol, jo sense fe, no som re. Quan vaig ser rector del lloc de Segueró, a les estribacions de la Mare de Déu del Mont vaig trobar dos rellotges de sol d'original disseny. Al Noguer de Segueró. Amb versos de Verdaguer. El primer, un dístic. De profunda filosofia: Cada hora que et senyalo, / t'allunyo del bressol, t'acosto a la mortalla. El segon, una quarteta: Quan és núvol no ets res / però quan el sol et toca / amb la punta de la broca / t'assenyalo quina hora és. Inconscientment, vaig taral·lejant una entranyable cançó infantil: A Sant Pol n'hi havia un rellotge de sol / que tocava les hores tot sol / però un dia el rellotge de sol es va parar / i no va haver manera de fer-lo avançarÉ Com els semàfors lloretencs!
