Surts al carrer esbufegant, fas mala cara. T'has llevat aviat i falta molt per tornar al llit. El primer que llegeixes, a la parada de l'autobús: "Tu i jo aquest estiu farem de tot". No, no és un oferiment sincer. És una campanya promocional de l'Ajuntament de Barcelona. Et preguntes per què els creatius publicitaris reben aquest nom i continues el teu camí. Arribes a la feina, t'asseus a la teva taula. Beus un cafè de màquina, l'escups a la paperera. Mires al teu voltant per comprovar que el ja t'imaginaves. Gairebé ningú. Agafes les vacances més tard que els teus companys. Avantatges? Tornaràs més tard, diuen. Inconvenients? El camí es fa més llarg i carregós.

N'hi ha més, de putades. La principal, haver d'aguantar la retransmissió en directe de les vacances alienes. Es fa al Facebook, al Twitter, fins i tot al Teletext. És broma. El cas és que hi és. Fotos, comentaris, recordatoris, brometes. Allà està, tot el dia i part de la nit, minut a minut. Penses que t'hauries d'alegrar de l'eufòria dels altres, i més en moments com aquests. Rumies que seria hora de superar determinades estries del teu caràcter, i més en període estival. Però no. La persistència dels altres a recordar-te que perden el temps fa que prenguis una particular consciència del teu.

Tot s'ha alentit, boicotejant sistemàticament l'avenç del rellotge. No veus el final del camí, només perceps hiperbòlicament la insidiosa lentitud dels segons. El temps et mira i et fa elis, elis, riu sinistrament com el pallasso imaginat per Stephen King. Combats els símptomes amb cafeïna, amb fabulacions del futur. Apel·les a llibres i pel·lícules, a la ficció, el poder de la realitat per imitar-la.

I penses sobretot a demanar als retransmissors de les vacances que agafin el mòbil i es facin una foto del seu cul, que amb Instagram quedarà la mar de mono. Ui, perdoneu la impertinència: és que necessito vacances.