Rajoy es disposa a rescatar Europa, encara que els maleïts estrangers es resisteixin a veure-ho així. Per no entelar la solidaritat que l'anima, el president del Govern defuig el terme rescat, que podria resultar humiliant per als socis necessitats de la seva salvífica intervenció. A fi que el malalt europeu no receli del seu metge espanyol, el líder del PP introdueix consignes de moderat optimisme en el seu discurs. En proclamar per exemple que "la majoria de bancs" gaudeixen d'una salut envejable. És clar que els abjectes calvinistes, spinozistes i luterans del nord del continent li refutaran amb l'evidència que les persones accedeixen a la condició de cadàvers amb la "majoria del seu cos" en perfecte estat. Només els va fallar el cor.

Espanya ha superat la disquisició sobre quant rescat és un rescat. Embolicar-se a dilucidar si la salvació artificial dels bancs constitueix una intervenció del país, equival a sostenir que no s'intervé la persona sencera els pulmons de la qual han deixat de funcionar. De fet, la negació del problema integral es troba en l'arrel del daltabaix espanyol. Milions de compradors d'un habitatge van creure que només el seu pis estava en mans del banc que els va concedir un préstec, pel que rebien amb grat una quantitat desorbitada per a les seves possibilitats. En l'hora del dolor fàustic, van comprovar que havien hipotecat la seva ànima sencera al diable.

El Govern no vol un rescat, només vol diners. Wolfgang Schäuble, el nou ministre de Finances espanyol, ja ha declarat que seria el primer a quedar-se amb tots els milions que li oferissin sense una responsabilitat annexa, i que no procedeix "donar alcohol a un alcohòlic". En l'àmbit polític, el planeta porta una dècada intentant prevenir un atemptat que ja s'ha produït, l'11-S. Des de fa un lustre, es debat a més per interceptar una crisi que ja ha ocorregut, mentre Espanya acumula els aturats més ben formats del món i a ningú se li ocorre començar de nou. La qual cosa no afecta Rajoy, que només pot prometre un futur sense ell.