Beneït agost, que una vegada a l'any ens "mola de rechupete" amb la diàspora cap als paradisos del seu benestar de tots els nostres amos (monarques, caps d'Estat, ministres i totes les seves senyories...) fugitius de tantes cabòries -i de tantes cabronades- de l'horribilis hivern que, pobrets, han sofert en el seu sagrat servei envers nosaltres, el seu dissortat poble: moros i cristians, maçons i jueus, indigents i hipotecats i tota aquesta mena de gent de malviure dels qui ja els comença a fer por el canvi del color dels seus ulls plorosos per la mirada intensa i amenaçadora del roig intens de la ira.

Uns a Marivent; l'altre de senderisme meditant a Suïssa (és clar que parlo de la guanyadora de la medalla d'or olímpica de la carrera del gran Rescat alemany); el pitjor de tots per al meu poble, a la seva Galícia tan sui generis que li fa dir "cuando falo digo quería falar Diego". De tota aquesta munió de gent de tot el món que ens fa anar de banda a banda en la nostra probresa universal, que ens porta a les guerres sense que sapiguem contra qui i ni per què. A la fam de tots i ja no només d'un tros de pa. És molt més salvatge i greu, aquesta fam. Perquè si un poble no pot menjar està perdent la seva llibertat, fins i tot, per aixecar la seva revolució pendent i inaplaçable.

Ara en diuen "los necesarios recortes" aquests xeics de la tribu. Nosaltres, el meu poble, quan podrem recuperar la nostra veu asfixiada en direm ocupació del feixime econòmic... tan o més pervers i letal que aquell tenebrós holocaust.

Beneït aquest agost si l'enemic fot el camp. Nosaltres ens quedarem a les ciutats, als nostres pobles, muntant la Resistència, alliberats d'aquest oprobi de veure'ls totes les matinades com les margarides del diguem sí o ???di?guem no, en l'esperançada i alegre ?arribada de l'ansiada notícia que ja no tornaran mai més de les seves merescudes vacances.