cindy Hazan, de la Universitat de Cornell de Nova York, i Helen Fisher, de la Universitat de Rutgers, a Nova Jersey, acaben d'enviar Cupido a l'atur -no vindrà d'un-, ja que han elaborat un estudi en el qual conclouen que els amors d'estiu tenen un potent fonament biològic, segons publicava l'edició digital de La Vanguardia, tot just fa dos dies. Diuen aquestes investigadores nord-americanes que les hormones tenen una influència definitiva en les nostres habilitats amatòries, sobretot quan fa calor. Que enamorar-se no és qüestió de màgia, vaja, sinó més aviat és cosa de la química.
Resulta que a l'agost, mes de dies llargs, augmenten les secrecions de testosterona -de manera més notable en els homes que en les dones-, així com de serotonina, un neurotransmissor que fa més feliços els humans, provocant-los una barreja de sensacions plaents, tipus relaxació i eufòria. També circulen amb molta més facilitat les feromones, substàncies químiques que es troben a la pell i que, amb la calor, estan força més al descobert i flueixen en l'ambient.
Si combinem aquest festival hormonal amb sortir més, beure més alcohol i anar a dormir més tard, tenim un còctel explosiu: si la primavera la sang altera, doncs, a l'estiu bull, treu fum, fa xup xup i tota cuca viu. L'amor és in the air, com als ensucrats anuncis d'Estrella: na-na-na-na-na-na-nàààààà!!!, mediterràniament.
Ara bé, compte: Nicole Praschak-Rieder i Matthaeus Willeit, del Centre d'Addicció i Salut Mental de Toronto, avisen del risc que comporten els amors estivals. La serotonina inunda el cervell i això fa perdre el món de vista i, quan arriben la tardor i el mal temps, la cosa pot acabar com el rosari de l'aurora. Fins que això no passi, però, tindrem moltes onades de calor. Es tracta, doncs, d'aprofitar-les al màxim.
