el periodista Miguel Ángel Aguilar anomenava Baltasar Garzón "el jutge campeador", adjectiu que s'aplicava "al ?guer?rer que sobresortia al camp amb accions destacades". Per descomptat, Garzón ha destacat en el seu camp, que ha estat durant anys la instrucció de casos notoris a l'Audiència Nacional. Els sumaris de l'esmentada audiència tenen notorietat gairebé per definició, per les seves característiques intrínseques, però no tots els instructors s'han fet igual de famosos; té a veure en això la manera de moure's, de fer-se present davant els mitjans, d'atreure la llum del focus. Però cal reconèixer que per les mans d'aquest magistrat han passat casos amb un potencial mediàtic explosiu, que ha portat de manera desinhibida.
El del GAL podria considerar-se paradigmàtic, ja que la decisió de reobrir-lo, després de la seva breu i frustrant experiència al Govern del PSOE, va acabar portant a la presó el ministre Barrionuevo i el secretari d'Estat Rafael Vera. Li va posar la proa a un ministre i no li va passar res: així era Garzón. Com el Cid, no es casava amb ningú i la va emprendre també contra el PP per l'assumpte de Gürtel. I aquí van començar els problemes. Potser sigui pura coincidència, però just llavors li van créixer els nans. Va acabar expulsat de la carrera judicial per unes escoltes.
Però tot bon campeador sempre va a la recerca de batalles, oferint la seva espasa a qui li proposi gestes famoses. Si en qualitat de magistrat es va atrevir amb Pinochet, en qualitat d'advocat s'atreveix amb els poderosos antagonistes d'un enemic públic número u, Julian Assange, el gran revelador de secrets d'estat, especialment nord-americans. Els ianquis el volen per fer un escarment i a Suècia el busquen per un assumpte lleig d'abusos sexuals, i el personatge s'ha refugiat a l'ambaixada de l'Equador, perquè els enemics dels meus enemics són els meus amics. Garzón serà el seu advocat, i tant serà que siguin molins com gegants.
Mentrestant, afirma que la justícia a Espanya no és igual per a tots. Això és una cosa que gairebé tothom sospita gairebé a tot arreu, però l'experiència del personatge portaria a esperar-ne detalls sucosos. No obstant això, està parlant d'ell mateix en qualitat de processat i condemnat, víctima de la desigualtat. Que potser no se'n va adonar fins que ell mateix es va asseure a la banqueta? A Estrasburg van condemnar Espanya per no investigar denúncies de maltractaments en un cas que ell va instruir. Però a tots ens costa adonar-nos de les deficiències d'un sistema quan n'estem al capdavant.
