Al'hospital, com a les trinxeres del front, es dorm quan es pot. Llavors descobreix un que el somni no està fet per curar, sinó per percebre bé. "Cap a la realitat", això diu el cartell que penja a la porta del gabinet d'Orfeu. Per això la ment del malalt a l'hospital, com la dels soldats en la batalla, està dominada per la confusió. Hi ha alguna cosa així com un procés involutiu en l'aparell perceptiu enmig de les gases i comptagotes, i com passa als enterrats entre sacs terrers, sorprèn que l'olfacte, desfent el camí de mil·lennis, pugui arribar a ser tan dominant i afectar tant l'estat d'ànim. A tots dos llocs, després de les primeres nits en blanc, la vista és més aviat un òrgan de pressentiments que de realitats.
Sens dubte, en tant que territoris d'estrès, els hospitals i els exèrcits no es poden ordenar a ells mateixos enmig del caos. Just per fer front a aquests riscos, els processos de racionalització donen un cop de mà. La definició més senzilla de "racional" seria aquesta: una ajuda de normalitat en cas d'estrès. Per això allò racional és antiintuïtiu. Si se surt del mal pas, un tendeix a pensar que al cap i a la fi es tracta de les normals resistències de la vida. Si es fracassa, en lloc de pensar que allò racional era insuficient, es desprestigia per inútil.
D'aquí l'excusa enfront de la racionalització: obliga a posar-te en situació artificial d'estrès, esperant que això millori les teves oportunitats quan es presenti la real. T'ofereixen un sofriment real per una felicitat futura més o menys probable. La metàfora pot aplicar-se al sistema educatiu. També gasta ingents quantitats d'atenció, pròpies de situacions d'intensa excitació, que han de ser artificialment produïdes en condicions contraintuïtives de normalitat i comoditat.
Això, que s'assembla a una creença, ha mogut l'evolució humana europea dels últims cinc segles, més o menys. I el que s'ha aconseguit és ingent. En això també s'assemblen els hospitals, les escoles i els exèrcits. Són l'índex del progrés d'un país, el grau més elaborat d'una civilització. Parlem de defensa de la vida humana, en tots els casos, i en ells es fa valer el supòsit, la virtualitat, la previsió i l'anticipar-se a allò real, sobre l'instant present, el gaudi, l'aparent normalitat. Aquí és on cal mirar per veure el pols mitjà d'un poble.
I el que es veu a Espanya és un canvi històric desconegut. Ja no s'aprecia aquesta tropa anarquitzant, renegada, entre guerrillera i bandolera, generosa i mesquina, que constitueix l'imaginari castís fins al 1939. No parlem d'elits, ni de minories. Parlem d'un poble treballador i funcionari, professional i expert.
Sabem que això no hauria estat possible sense la presència decidida de la dona, per tot arreu, ella molt més capacitada per superar el principi de la immediatesa, potser perquè tot en la seva vida té altres temps. Ella és l'altra cara de la societat del cap d'horda, aquest que va mantenir l'imaginari d'Espanya ancorat en el Pleistocè i va garantir el domini de la casta més insensible d'alts clergues de la història de la humanitat. Però és aquí: davant dels nostres ulls s'alça una estructura disciplinada, segura d'ella mateixa, que sap fer la seva feina i que la defensarà aferrissadament aquesta tardor, de manera pacífica, però sense fer ni un pas enrere.
D'això es pot estar segur. Amb o sense bombers en primera línia de xoc, però millor amb ells. Per si de cas un llengut cap de policia parla de nou en termes d'enemic per referir-se al seu propi poble. I aquesta és la pregunta: Què ens cal per ser un gran poble? Què ha succeït perquè en lloc de millorar, empitjorem?
Sens dubte, alguna cosa que cal en tots els instituts racionals. Estat Major. Per primera vegada en la nostra història no estem davant d'aquest recíproc menyspreu que es lliuraven classes altes arrogants i brutals a classes baixes ressentides i ?desesperades. Hi ha un clar judici compartit que tenim millors quadres mitjans que Estat Major. Perquè l'Estat Major d'un país és la seva elit política i aquesta ?se?gueix ancorada en el vell hàbit de conspirar contra la seva pròpia gent. Això és el que hem viscut i continuem vivint. Per torns, uns i altres es claven per la cara que no són prou numantins, per convertir-se per torns en fidels administradors de la necessitat.
Però aquesta societat madura que he descrit, i que pobla els hospitals, les escoles, les empreses, les granges, els cellers, els hivernacles, els exèrcits, els serveis de tota mena, no volen ni Numàncies ni suïcidis, sinó alternatives raonables, ofertes de manera ordenada, clara i neta. Per això viu l'Estat Major lluny de les trinxeres i dels hospitals. No per un privilegi.
Ningú vol morir en una guerra, per descomptat. Però posats a fer-ho -i ja portem prop de dos milions de llars perdudes-, un vol anar-se'n amb alguna cosa veritable que endur-se a la boca. Ja se sap, els quadres intermitjos no volen grans paraules, ni mencions d'honor ni medalles. Volen que qui és al lloc del costat et miri a la cara, et doni una paraula d'ànim, et cobreixi la guàrdia mentre t'enfonses en el sopor, faci puntualment la seva feina amb la cordialitat de qui sap que a vegades això és salvar una vida. Però si algú vol saber quina veritat pot produir el nostre Estat Major, que recordi les paraules de Rato davant la comissió parlamentària, o les del seu col·lega gallec. O aquest gest de Rajoy, entrevistant-se amb els sindicats per ordre de Merkel i fent-ho com si fossin enemics, en secret. Amb això a la boca no es pot respirar ni viure. És com menjar-se l'angoixa, beure's les bilis, aquesta que inunda el pàncrees col·lapsat de la societat espanyola.
Un Estat Major solvent, capaç de pensar i d'oferir estratègies globals i de fer-ho des del respecte i l'amistat cívica. És tan costós? Sí, ho és. Molt costós. I la lliçó de la crisi l'ha d'aprendre tota aquesta immensa Espanya professional i seriosa. I ha de saber que la seva causa no està prou assegurada si ella només es procura pel seu compte un nivell professional adequat. Ha de preocupar-se específicament per tenir una representació política adequada. Aquesta no s'improvisa i la que hi ha no serveix. Ara, empobrida però serena, després de veure plomada la població més desprotegida-quantes viudes enganyades, quants jubilats arruïnats!- haurà de defensar la seva posició social bàsica contra un Estat Major desarborat, que ho va tenir tot i ho va llençar per la borda.
El més lògic seria que emergís una representació nova, radical en la defensa dels principis moderats de la vida democràtica. Però si no sorgeix això, tota aquesta gent haurà de jugar sola, a la contra d'aquest Estat Major que els tracta com a enemics. El que no tornarà és la confiança en aquesta gent. I no ha de tornar.
