hi ha individus que "fan el pagès". I aquests no són els pagesos; ells no "fan el pagès", atès que són autèntics. Els qui fan el pagès de la manera més ridícula són generalment personatges de ciutat que volen representar el que no són o que volen aigualir la personalitat diferenciada de Catalunya cercant erròniament una major presència internacional.

A casa nostra es produeixen casos que, en nom de guanyar una suposada condició de cosmopolita, es vol amagar el nom del País, sense adonar-se de l'evidència que per ser conegut i reconegut internacionalment, s'han de fer les coses bé segons la teva pròpia personalitat. Hi ha diversos exemples de personatges que cauen en aquest error tan elemental i la cosa que fa més greus les seves actuacions és que representen o dirigeixen institucions de primer ordre. Faré la citació d'un parell de casos. El senyor Pepe Serra, director del Museu Nacional d'Art de Catalunya, pretén canviar el nom d'aquesta prestigiosa institució els orígens de la qual provenen ja de la segona meitat del segle XIX. Cal tenir en compte que, a més de les col·leccions que s'apleguen a l'edifici de Montjuïc a Barcelona, formen part del museu tres institucions més: La Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, el Museu comarcal de la Garrotxa d'Olot i el Museu Cau Ferrat de Sitges. A més, és obligat d'afegir que la col·lecció més valuosa del museu que són els frescos romànics, són tots extrets d'esglésies de diverses comarques del nord de Catalunya. Crec recordar que no n'hi cap de Barcelona. Per tant, posar-hi el nom de Barcelona és totalment impropi i enganyós com ho puguin ser la publicitat més vulgar. El fet que la col·lecció més important del conjunt estigui situada a Barcelona, no justifica en absolut el canvi de nom. Les argumentacions que el senyor Serra va fer en una emissora de ràdio es basaven en la pretensió de guanyar més projecció internacional i atreure un major nombre de turistes. Va afirmar sense que li tremolés la veu que "no es pot anar pel món dient-se MNAC, per començar. I no es pot renunciar a una marca com Barcelona". Després va justificar aquesta bestiesa, amb una contradicció al seu propi argument: "quan un va a Londres o a Washington i diu la National Gallery, tothom sap què és". Això vol dir senyor Serra que no hi ha hagut ningú en aquests països que hagi comès la insensatesa de substituir National per Londres o Washington.

El senyor Serra, a més de reduir el nom de "Barcelona" a una vulgar marca comercial, confon, o vol que confonguem, pel que sembla, un museu amb una sala d'exposicions, un museu, en principi, i ell ho ha de saber perquè s'hi troba cada dia, conté una col·lecció, que en aquest cas és artística, que ha de conservar, restaurar si cal, i estudiar. A partir d'aquesta base fonamental, es fa l'exposició de cara al públic. Si les obres que s'exposen han estat ben estudiades, s'han de presentar als visitants amb les explicacions que són necessàries per tal que es facin càrrec del què representen del seu valor cultural. Tenir una bona col·lecció ben conservada, estudiada, exposada i explicada és el que atorga categoria internacional a un museu i no pas el seu nom. A més, la institució que ens ocupa, abans de procurar la seva projecció internacional, té la delicada funció de refermar la identitat de tots els catalans i no només dels barcelonins, que la visiten. De forma secundària, també fa explícita als forasters una part de la història artística de la comunitat catalana. El canvi de nom és dubtós que atregui cap nou visitant estranger i és segur que molestarà a molts ciutadans del nostre País, començant per mi mateix. Sempre s'ha de tenir present que la ciutat de Barcelona, a causa de la seva condició de capital de Catalunya, és el que és i té el prestigi que té.

Després adduiré un altre cas una mica més antic, de caire diferent, però que va en la mateixa direcció; es tracta de Sandro Rossell que, lamentablement, és l'actual President del Futbol Club Barcelona. Una de les primeres accions que va fer aquest senyor, en prendre possessió del seu càrrec, és anar a disculpar-se davant del President d'Extremadura, Guillermo Fernández Vara, a causa d'una disputa que va tenir amb Joan Laporta. Aquest polític extremeny és afeccionat del Barcelona i en un article periodístic es va manifestar en contra de la catalanitat expressada pel club. De manera sintètica, es pot dir que argumentava que el Barcelona té simpatitzants a tot arreu i es queixava que, en la rèplica que va fer l'anterior president del Barcelona, el va insultar. Si en Laporta li va faltar al respecte mal fet, però aquest senyor polític i afeccionat al futbol hauria de saber que si el Barcelona ha arribat allà on ha arribat és per la seva catalanitat, és per ser un dels màxim representants a l'interior i a l'exterior de la identitat del nostre poble. Si el Barcelona dilueix la seva personalitat, tal com perilla amb l'actual Junta directiva i com li demanava el president extremeny, deixarà de tenir la projecció internacional que té, i el que és més greu, limitarà la funció identitària que realitza i que reforçà la presidència d'en Joan Laporta.

Els noms importants de la cultura catalana coneguts i reconeguts internacionalment ho són per la seva vàlua i pel seu arrelament al País. Només cal recordar personatges com Ramon Llull, Pau Casals, Antoni Tàpies, Antoni Gaudí, Joan Miró, que van guanyar el seu prestigi sense mai no amagar el seu origen.