Sobre la caça

SALVADOR FONT VIÑAS. GIRONA.

El dimarts 7 d´agost es va publicar en aquest Diari una carta referent a la caça i a la mitja veda (en realitat, és mitja caça). És desolador veure que, en el temps d´evolució, fins avui, d´això que en diuen espècie humana, existeixin mentalitats que facin apologia d´un anomenat esport que consisteix en la matança d´éssers vius per plaer, quan en realitat és una pràctica d´un primitivisme troglodita.

De favor a l´agricultura, res de res, el pagès no està content quan li aixafen l´userda (tot i estant prohibit perquè és un cultiu), destrueixen la fruita amb el mortífer plom i contaminen la terra amb aquest metall pesat per sempre. Puc afegir, amb coneixement, les milionàries pèrdues originades per les avaries en els cables telefònics, farcits de perdigonades, tant a les companyines propietàries, com als milers d´usuaris que es queden sense servei. Van a caçar camuflats dins el cotxe, esperant l´alba ja la nit abans sota les arbredes. Alguns donen les tòrtores als gossos i ja fa anys que han exterminat les guatlles. No puc entendre que s´autoritzi aquesta activitat nefasta un any de sequera, incendis i pedregades. Quines autoritats tenim!

A l´antic Barri del Mercadal

Lluís Torner i Callicó. Girona.

Aquest segon dissabte d´agost, Santa Susanna, per deixar de pensar en la crisi, el meu pensament ha reculat un grapat d´anys, quan el que això escriu va viure al Barri del Mercadal, que tenia aquella de Patrona, i dedica aquest senzill record al lloc i la gent amb la qual va compartir veïnatge. Teníem mancances, però érem feliços.

«Avui, onze d´agost, Santa Susanna,/ la patrona del Barri del Mercadal,/ i de l´església que du el nom d´ella,/ a Girona, una de les principals.// És un lloc que em du grans recordances,/ que mantinc gravades a la memòria, / d´aquells anys de la meva jovenesa,/ i de tota la seva trajectòria.// Em plau fer memòria d´aquell vell entorn, de la família, els amics i veïns, / és el barri on vaig venir al món, / i on, un munt d´anys, vaig residir. // Els pares hi tenien la botiga/ que, dels avis, la mare va heretar / €de verduleria i fruiteria€ / al redós de la qual vaig pujar. // Aquest fet de tenir un establiment, /amb una prou nombrosa clientela, / em facilità conèixer molta gent, / que sovintejava el pas per ella. // I amb la gent del barri, sobretot, /s´establí una molt bona relació, /podríem dir que ens coneixíem tots, /fent que hi hagués una bona unió. // El barri era com una família,/ la gent era amable, s´ajudava,/ els veïns érem de mena senzilla, / col·laboràvem els uns i els altres.// Per això, quan arribava la festa, / d´algun dels carrers de la barriada,/ també sabíem compartir la gresca,/ per un igual, els grans i la mainada. // Era important la de la Patrona,/ l´onze del mes d´agost, Santa Susanna,/ començant per l´ofici, a l´església, / després jocs infantils i les sardanes.// I al vespre hi havia ballades,/ que ocupaven la plaça i carrer; / aquell temps hi havia pocs cotxes, / avui, allò, ja no es podria fer. // Vaig deixar el meu barri en casar-me, / i d´això ja ha fet quaranta-sis anys, / però sempre m´ha plagut recordar-me/ d´aquell entorn, pares, veïns i companys. // Avui ha canviat molt, del que era,/ els veïns, els comerços i el tragí, /la gent d´ara viu de millor manera, / però menys feliços avui, que ahir. // Per mitjà d´aquest meu senzill poema, / vull retre homenatge al que va fer,/ que conservi ben viu a la memòria, / la gent i el barri que un temps va ser».

La crisi econòmica

Francesc A. Pîcas. la jonquera.

És injust culpar Mariano Rajoy de les penalitats econòmiques que actualment està patint part de la població espanyola. Rajoy, en arribar al Govern va trobar les arques buides i el país carregat de deutes. Amb molt d´entusiasme va aspirar governar Espanya, però és molt difícil aixecar un país endeutat fins al coll, amb més de cinc milions d´obrers que no tenen feina, amb fàbriques i tallers arruïnats, amb polítics corruptes, una banca que està en perill de naufragi i sindicats que fan la punyeta, tant com poden.

Espanya, endeutada amb mil de milions d´euros provinents del Govern passat, no té altre remei per sortir de l´ofec, que seguir les normes que li dicten des d´Europa, a qui Espanya deu els diners. Agradi o no agradi.

Què va fer el Govern passat? Com va ser possible que els governs de Zapatero i Rubalcaba no tinguessin l´encert de governar bé el país durant vuit anys i ens han deixat Espanya endeutada fins a les orelles?

El poble té dret a protestar de les penalitats que sofreix , però la gent hauria de recordar els orígens de les penalitats, i protestar especialment dels governs anteriors. Rajoy no fa de metge. Fa de curandero i encara gràcies.

Què faria una família si es trobés que el pare, un cop mort, li ha deixat la casa i les finques embargades i el negoci mig perdut? L´hereu que agafés les regnes de la casa no tindria altre remei que estrènyer el cinturó familiar i guanyar els euros d´un a un. I si un germà fes el viu i volgués viure a l´esquena dels altres li hauria de donar una ben merescuda coça al cul. La tasca és difícil, però hem de tenir esperances.

El dret a discrepar de l´autoritat

Joan Giménez Ràfols. Puigcerdà.

L´autoritat no és més que el poder, acceptat, reconegut i legítim, d´una persona en raó de la seva subordinació a les normes del dret i al programa amb el qual s´ha presentat a les eleccions. Dit això, com a axioma, és a dir, que no necessita cap més definició, els ciutadans tenim tot el dret del món per discrepar de les coses que es fan o les que es deixen de fer. Tothom és conscient i en va ple de les enormes despeses que s´han gastat o, millor dit, malgastat en obres faraòniques que no tenen ni tenien cap sentit € Aeroports, AVES, edificis on no hi ha més que la carcassa. Ara, el país està escurat, no hi ha diners i les conseqüències d´aquest desgavell les patim i les patirem tots durant molts anys. Només ­l´any vinent s´han de pagar en concepte d´interessos més de 30.000 milions d´Euros. Tota aquesta disbauxa a nivell de l´Estat, l´hem tingut també a Catalunya, €no ho podem amagar€ on s´ha malgastat de tot i més. Allò del seny català només ho podem llegir en algun conte de fades. Amb tots els respectes, senyor Mas, estic d´acord amb el pacte fiscal, això sí, amb la condició de netejar tota la brutícia que tenim aquí, a casa nostra, començant pels centenars d´empreses públiques plenes d´alts càrrecs que ningú sap per què serveixen i que s´emporten una morterada en sous cada mes, des del director general, sots-directors, etc. Continuant amb les obres, vostè que es mou molt amb l´helicòpter haurà vist la quantitat de poliesportius que hi ha a cada poble de les diferents comarques de la nostra terra i que únicament s´utilitzen una o dues vegades a l´any, concretament per la Festa Major. Imagini´s la despesa que suposa mantenir aquests immobles en pobles de gairebé tres o quatre cases mal comptades. El somni de l´estupidesa humana arriba fins a l´extrem de construir blocs escolars per només vuit alumnes. Qui ha de posar límit a aquesta disbauxa malgastadora? Fa pocs dies, un company de joventut em criticà pel sol fet de denunciar aquests abusos i, en dir-me que també podria aplaudir aquelles coses que es fan bé, és a dir, lloar els que manen amb el «botafumeiro». No, no ho faré. No crec que els Mossos hagin anat a buscar a casa casa un sol aspirant i l´hagin obligat a formar part d´una llista electoral. Si estan a les llistes és amb el seu total consentiment. Ningú els obliga presentar-se. I nosaltres, els ciutadans, que som els que paguem els plats trencats i les barrabassades dels polítics ens correspon fer la crítica, i així, d´aquesta manera, ho continuaré fent, agradi o no.