L a fluixa demanda interna espanyola respecte de l'anomenat sector "horeca" -hotels, restaurants i cafeteries- al llarg d'aquest estiu, constatada a diferents destinacions de sol i platja de l'Estat, per una banda, i la pressió dels hotelers, per una altra, semblen haver induït el ministre de turisme i altres competències a fer unes declaracions en les quals es barregen l'optimisme receptiu d'estrangers amb una "recomanació" dirigida als espanyols perquè deixin de fer turisme sortint d'Espanya i ho facin a l'interior.

La seva actitud és semblant a la que a casa nostra sovint han mantingut altres polítics responsables de turisme i alguns dirigents de patronals hoteleres o turístiques també naturals d'aquí tot i ser representants orgànics a nivell de tot l'Estat, els quals "recomanaven" no sortir de Catalunya.

La "recomanació" de fer vacances sense sortir de l'Estat té característiques pròpies d'un nacionalisme espanyolista al servei únic i exclusiu dels empresaris "horeca", als quals respecto -faltaria més- tot i que no amago la meva crítica a la seva insolidaritat a nivell patronal amb la resta dels sectors turístics. Es tracta d'un nacionalisme proteccionista al servei de només una part del sector turístic, d'uns subsectors empresarials. Nacionalisme turístic excloent, en tots els casos, i de mirada curta. Una actitud que no és pròpia només de països a sota dels Pirineus: fa pocs anys la vaig presenciar in situ al Quebec, amb un responsable de turisme d'aquell estat canadenc que també demanava no fer vacances fora del seu territori.

Dit això, vull exposar alguns arguments, el primer dels quals és la defensa de la llibertat de viatjar fora del país que cadascú senti com a propi, per refutar les opinions i recomanacions del ministre i de qualsevol altre que digui quelcom de semblant, sense que els meus arguments segueixin un ordre jeràrquic d'importància.

El segon, sobre les paraules del ministre Soria i de tots els que sostenen un discurs nacionalista semblant, és que aquest no és necessàriament patriòtic, perquè per defensar uns perjudica d'altres. En concret, totes i qualsevol de les empreses -i professionals-, siguin estatals o d'autonomies, dels altres subsectors turístics, com ara les agències de viatges i les de transport en autocars o en avions, les activitats de les quals no comprenen només un àmbit territorial "nacional". Si els contribuents espanyols, en aquest cas, fessin cas de la recomanació del ministre Soria en defensa dels interessos econòmics d'hotelers i restauradors espanyols, això provocaria força problemes de supervivència -potser ni ho ha pensat, el ministre, perquè de turisme sembla saber-ne poc- a un bon grapat d'empreses que es dediquen al negoci dels viatges d'espanyols a l'estranger. Potser els seus companys de govern dedicats a temes econòmics li podrien explicar aquest perjudici derivat de no sortir del país.

Un tercer argument és la manca de respecte a les destinacions de la resta del món, perquè va "desaconsellar" viatjar-hi de manera barroera, tot parlant de "mosquits", "temperatures d'aigua diferents" i altres aspectes desagradablement ofensius i impropis d'un ministre.

El quart argument és el del perill de la reciprocitat. Potser el ministre no valora quins efectes negatius tindria que els seus col·legues dels principals mercats emissors cap a l'Estat fessin recomanacions semblants als habitants dels seus respectius països. Si a Alemanya, el Regne Unit o França -els tres mercats emissors més importants cap a Espanya- prediquessin no viatjar fora del propi país, com quedaria d'afectada la demanda estrangera de la qual es va mostrar tan satisfet? És que no enfonsaria les empreses hoteleres, restaurants, cafeteries i activitats semblants espanyoles ara desitjoses que els espanyols vagin als seus establiments i no als de l'estranger? Quina diferència amb l'actitud del primer ministre anglès, el senyor Cameron, que reparteix les seves vacances entre Mallorca i el seu país!

En cinquè lloc, cal fer la pregunta de si el ministre de turisme espanyol -que també ho és d'indústria i d'energia-, s'atreviria a fer recomanacions semblants sobre limitar el consum d'altres tipus de productes o serveis originaris d'altres països? Paradoxalment, es tracta del mateix ministre que sembla no defensar gaire el sector energètic espanyol de les mines de carbó, que tant protagonisme ha tingut a les notícies dels últims mesos.

En sisè lloc, fer viatges a l'estranger és conèixer altres cultures i societats. S'ha dit que el turisme és la indústria de la pau i de l'enteniment entre les nacions, però això potser el ministre Soria també ho desconeix o, si ho coneix, dóna prioritat a l'egoisme nacionalista. La qual cosa em fa recordar que quan la gent de la meva edat estudiàvem el batxillerat, ens ensenyaven aquella estúpida frase d'un personatge hispà del qual no val la pena recordar el seu nom que va dir allò de "que inventen ellos" i es va quedar tan tranquil. El ministre Soria, en un pla intel·lectual semblant, ha vingut a dir "que viajen ellos" (fora dels seus països).

I, a tall de colofó, i al marge de la "recomanació" del ministre de no sortir a l'estranger, vull afegir un breu comentari més sobre el que va dir sobre la pujada de l'IVA als productes turístics aprovada pel govern del qual en forma part. Va sostenir que al govern li hagués agradat no apujar l'impost que grava les activitats turístiques, i va afegir que els agradaria haver-lo abaixat. Per endolcir el tema va presumir d'haver atès els desitjos dels empresaris ajornant l'entrada en vigor fins a l'1 de setembre. Quina gran concessió! Potser es podria haver estalviat aquestes paraules referides a desitjos i fer adient aquella frase castellana "en boca cerrada no entran moscas". En política, com veiem un dia sí i un altre també, les decisions dels qui manen sovint són contràries als seus programes electorals o suposada ideologia. I el que hauria de fer un polític coherent que no porta a terme les seves intencions i desitjos és dimitir. O, si més no, evitar fer el ridícul i caure en el descrèdit personal.