Un dia d'aquesta setmana passada, al vespre, quan tornava cap a casa, em va aturar un conegut pel carrer i em va donar el condol per la recent mort de la meva mare. Per uns segons em vaig quedar sense saber què dir i milers d'imatges dins del meu cervell se'm van revelar a la velocitat de la llum i en direcció contrària al futur, sobtat per la tràgica notícia trasbalsadora. Era evident que aquella persona havia rebut una informació equivocada, i a hores d'ara, mentre escric aquestes ratlles, la meva mare deu estar passejant guapíssima i arreglada com sempre pel passeig marítim de Sant Antoni de Calonge. És estrany, però, per tres segons, vaig ser un fill sense mare i en aquest llarg instant d'orfandat de ficció, vaig tastar el gust amarg de com em sentiria si algun dia ella faltés.
Ara més que mai, la figura de la mare torna a estar en valor i apareix com la força que tot ho calma i tot ho compensa. Penso en totes aquelles joves parelles amb fills menuts que han tornat a la llar materna degut a la injusta crisi econòmica que a molts ens toca viure. Però sobretot m'adono que en aquest tornar enrere sobre les passes ja caminades, hi una un somriure antic reconegut i una pau tranquil·litzadora, que només les mares que estimen i protegeixen en silenci saben com dibuixar-lo en el seus llavis tan familiars. Em pregunto si l'instint matern també estava programat internament per tornar a fer de mare quan ja semblava que venia el temps de les àvies.
És probable que moltes mares que tornen a acollir i mantenir les seves filles i els seus fills, facin renéixer una força instintiva i una voluntat adormida, que ni elles mateixes sabien que encara retenien. Tornar a obrir la porta i la finestra de l'habitació d'aquell fill o filla que ja feia molt temps que havia marxat de casa; tornar a fer aquell llit que feia moltes i moltes nits que no es desfeia; tornar a omplir la nevera com feia anys que no era necessari omplir-la; tornar a planxar, rentar i cosir a un ritme un altre cop accelerat; i sobretot, tornar a patir com feia anys que no es patia; i tot per culpa d'una proximitat renovada i la represa d'una convivència que se'ns presentava extingida en el temps. Aquest caminar enrere fa despertar unes pors i uns anhels que les nostres mares suposaven ja apaivagats per les onades balsàmiques dels dies viscuts i que semblaven que no havien de tornar.
Apareix un nou tipus de família, la família reagrupada per necessitat. Les dificultats per tirar endavant fan que els col·lectius sanguinis tanquin files, s'apilonin per defensar-se i busquin protecció formant un cercle tancat en el qual segurament en el centre d'aquesta formació invisible trobarem el cor d'una mare que batega per a tots.
Ningú encara ha trobat la fórmula bioquímica que expliqui d'on surt aquesta empenta inesgotable i incombustible de les mares. Suposo que la font d'energia és diu amor (amb majúscules) i la capacitat de resistència neix del vincle de la sang compartida. La força maternoanimal de la supervivència s'imposa quan la incertesa truca a la porta del clan.
