La moderació és una virtut de la qual sovint no sóc acusat. Acostumat a encapçalar en solitari la carrera de la ira, imaginin la meva perplexitat en contemplar com m'avancen milions de damnificats. La crisi econòmica i el seu repartiment han deslligat la irritació fins a extrems combustibles. En els últims temps, redoblo els meus esforços per mantenir el ritme del desànim col·lectiu. Corregeixo comportaments a la vora de l'esclat, avorto denúncies, quins temps aquells que n'hi havia prou d'esgrimir la ironia per distingir-se de la massa amorfa. Sembla mentida que els denunciants de l'estafa de les participacions preferents siguin les mateixes persones dòcils que van comprar les preferents dites, encara que ara en flames.

No puc queixar-me de la meva formació professional. Un periodista és un artesà acostumat a anunciar l'apocalipsi, però no estem tan habituats que el vaticini sigui cert, ni que el públic demandi emocions més contundents que una simple fi del món. Per primer cop, em dedico a calmar la gent, a temperar ànims, a enumerar els límits en la culpabilització dels banquers. Preparo el curset "Fins a quin punt cal odiar Rato", amb les regles d'etiqueta indispensables per preservar un nombre consistent de bípedes sobre el planeta.

La crisi m'ha moderat, però la diferència entre periodistes i polítics segueix sent que els segons no perceben encara del tot l'odi de les masses, vegeu Carlos Dívar. No escric únicament per ?gua?nyar-me l'aprovació dels enfurismats. Alguns d'ells han desenvolupat una addicció, estan malalts de crisi. En els casos més aguts, desitgen que perdurin les tribulacions per mantenir encès l'estat d'indignació que els ha reconciliat amb la seva naturalesa més humana. Al cap i a la fi, la ràbia per quedar-se sense vacances és preferible a la tortura de gaudir-les. A més, els indicadors econòmics avalen qualsevol deflagració, però em moderaré, no vull torpedinar tan aviat la meva nova imatge.