Fa uns anys, l'elecció de Javier Cercas com a pregoner de les fires i festes de Sant Narcís de Girona va aixecar una notable polseguera, i això que encara no hi havia les xarxes socials. Hi havia qui deia que l'autor de Soldados de Salamina no era gironí de naixement o que, pitjor encara, no era estrictament un cronista oficial de la ciutat, quan segurament la seva obra ha contribuït més a situar Girona al món que el gruix de guies turístiques de les darreres tres dècades. Aquest tuf de ranci s'ha reproduït aquests dies amb l'anunci, avalat pel conseller Mascarell, que els autors catalans que escriuen en llengua castellana podien aspirar al Premi Nacional de Literatura de la Generalitat. Els àmbits d'opinió i (per descomptat!) les xarxes bullien amb partidaris i detractors de la decisió; aquests últims, en alguns casos, apel·laven a patriotismes una mica operístics per defensar els seus arguments. Sempre meravella la capacitat d'alguns opinadors d'aquest país per convertir en llosa el que hauria de ser un pretext per al debat. La llengua catalana ha de ser defensada de les agressions, és veritat. I el castellà ja té prou espais de difusió a casa nostra, això també és cert. Però l'ús de la llengua castellana, des del punt de vista creatiu, és igualment legítim per divulgar la cultura catalana on sigui i per qui sigui, de la mateixa manera que l'anglès va ser-ho per a L'homenatge a Catalunya de George Orwell. És més catalana una pel·lícula rodada en aquesta llengua que una d'Isaki Lacuesta filmada en castellà a Cadis? Rotundament no. És més, que un català explori els ressons de Camarón enriqueix extraordinàriament la singularització nacional del talent. És Cercas menys català que Cabré? Quina ximpleria. Ambdós són creadors indispensables amb un relat que neix creativament a Catalunya i creix i s'expandeix més enllà de les nostres fronteres. I aquesta transversalitat és la que defineix, finalment, qualsevol acte cultural.