Que la universitat, tant a Catalunya com a Espanya, necessita una sacsejada, ho comparteix pràcticament tothom. Tant la societat com part de la mateixa comunitat universitària. El dilema radica en el què i el com. I el problema s'agreuja si partim de la base que les universitats han derivat en unes estructures endogàmiques i, encara que pugui semblar contradictori en la seva essència, vorejant l'immobilisme. El Govern català, segons el secretari d'Universitats, Antoni Castellà, pretén implicar el Parlament en l'elecció de rectors i en la gestió directa dels centres Actualment, és la mateixa comunitat universitària la que elegeix els rectors. Castellà argumenta que seria un sistema "més democràtic". És discutible. També és democràtic l'actual sistema en el qual participen tots els estaments universitaris, tot i que amb un vot ponderat. Ara bé, també pot derivar en inacció: difícilment sortirà elegit un rector que pretengui reformar de dalt a baix el centre o vulgui acabar amb determinats drets adquirits. La fórmula proposada pel Govern català també té trampa: la pretesa democràcia emanada del Parlament pot derivar en un nou espai de politització i de col·locació d'afins per part dels partits polítics, com en tants altres àmbits de la nostra societat. La democràcia ja es pressuposa en un Estat de Dret com el nostre i en les persones que exerceixen càrrecs de responsabilitat. Qualsevol disfunció ja té mecanismes de correcció. A vegades la democràcia es confon amb un sistema de cooperatives. El que necessiten les nostres universitats és eficiència. Acabem de conèixer el rànquing Shangai 2012 sobre les universitats. Cap d'espanyola, figura entre les 200 millors. Potser, com reclama l'exrector de la UdG, Joan Batlle, avui al nostre diari, el que cal és uns transformació cap als models anglosaxó i americà que són, de llarg, els més prestigiosos i eficients.
