El culebrot de l'Ecce Homo m'ha recordat el cas d'un company, que té una mare d'edat provecta, que pateix un afany compulsiu pel bricolatge.

Aprofitant que el meu amic era de viatge, la senyora se li va colar al pis armada de pots de pintura. Després de canviar el color d'unes parets que no li havien fet mai el pes, la dona va recobrir els mobles del jardí, de fusta noble i despullada, per aprofitar la pintura sobrera. Quan el meu amic va tornar, en descobrir les reformes, li va venir un cobriment. La resposta materna? "A mi m'agrada molt més com ha quedat ara".

Ja pot ser que, al poble de Borja, algú prefereixi l'Ecce Homo tal com els ha deixat Cecilia Giménez. La restauradora amateur ha defugit el realisme i les lleis de la perspectiva que regien a la peça original, per transvestir-lo en una figura planera i tosca, d'aires preromànics.

L'acció de la mestressa saragossana, de fet, no és res més que un derivat de la coneguda frase: "Això ho pintaria el meu fill deÉ (i aquí poseu-hi l'edat que us sembli)". Perquè ja se sap que, per a molta gent, l'art no té cap misteri: tothom és un artista en potència. Això ha facilitat que, més enllà de la conya, la ficada de pota de Cecilia Giménez hagi viscut una difusió internacional equiparable a la del cineasta Ed Wood.

Si jo fos l'amic que us deia, començaria a fer córrer fotos dels mobles del jardí per les xarxes socials. Vés a saber tu si farien estralls entre els jardiners de mal gust de Florida i Miami i, d'una manera ben idiota, li començaven a ploure encàrrecs a la seva bona mare. De sensibilitats curioses, n'hi ha a grapats.