Hi ha l'ànsia d'arribar a tocar els teus somnis amb el palmell de la mà i la impossibilitat de fer-ho. La força d'assolir-los, encara que sigui a través de la imaginació. Hi ha la realitat de la pèrdua de les reivindicacions, dels ideals. La decepció de veure que aquells que s'emmirallen en banderes per interès o per tapar les vergonyes, o per no ocultar la realitat. Hi ha la certesa que amb el temps et fas més realista, i allò que et semblava intolerable, ara és el menys dolent possible.

Hi ha encara el record de la gespa mullada sent trepitjada. La pluja que llisca damunt el vidre com la metàfora d'il·lusions per retrobar i vides que encara han de donar el millor possible d'elles mateixes: els camins d'aigua que són les dreceres de les persones, els punts de fuga i els sherzos. Hi ha el trasllat de les il·lusions del dia a dia al món de l'esport. I la negativitat de formar part del ramat, i la il·lusió amb la qual et mires el petit davant el gran. David contra Goliat. La Reial, l'Estudiantes, la Penya que encara segueixen vius en un món de multinacionals esportives.

Hi ha els somriures dels nens. L'olor de la seva pell, quan flaires la vida que s'obre i comença, com una big-bang de la vida. L'ànima en un puny. La salutació dels veïns del barri, del teu petit poble, abandonat i orgullós del seu passat. D'aquests gironins que són persones. Hi ha cartes oblidades en l'època anterior als e-mails; cartes amb sentiments, amors i passions que resten a la memòria, difuminades pel pas dels dies, l'escuma dels dies, que en deia Boris Vian. Hi ha la pell, els pits. El llombrígol. Els genolls de les dones. Hi ha croques-monsieurs, i la flaire del cafè intens del matí. Hi ha els records de la literatura, que romanen en tu com el soroll de les onades en la platja arrecerada. I aquests primers textos de Blyton, amb Els cinco que eren com Sherlolck Holmes adolescents. I aquesta Georgina que es volia dir Jorge. Hi ha l'olor del llibre acabat de publicar i la màgia dels textos. I l'ombra de London, i Salgari, i Jules Verne. Hi ha el sentiment de sentir-se un Robinson perdut en el món adult, sense un Divendres que et faci lluitar pel que consideres just. Hi ha records, i vides, i somriures i la sensació que tot plegat, aquest conjunt discontinu, aquesta cadena de l'ADN dels sentiments conformen la teva geografia. El teu rostre. La teva mirada. Allò que ets, i sents, aquest estiu del 2012, quan encara ?creiem i resistim.