Tot i que començo dient que es tracta de casos aïllats -i que no només es produeixen a unes zones concretes de les costes gironines sinó també a altres destinacions madures de l'Estat que tenen oferta d'allotjament a preus rebentats- el fet és que a casa nostra n'hi ha, de sobreocupació, i que les administracions semblen no poder evitar aquesta pràctica irregular i alhora llunyana a normatives.
En pocs anys hem passat de la sobre-reserva (overbooking en la paraula anglesa utilitzada turísticament) i sobrevenda a la sobreocupació, consistent a posar llits supletoris de més en habitacions dobles, de manera que de poder albergar legalment tres persones arriben -segons testimonis i denúncies recents- fins a quatre o cinc, val a dir dos o tres llits supletoris.
Vet aquí un cas de quadratura del cercle, el qual explica quelcom: que es pugui oferir estades amb esmorzar, mitja pensió o pensió sencera a preus que difícilment cobreixen les despeses teòriques. Com que els preus cobrats, en aquests casos, són per persona (pax, en la nostra terminologia), els números acaben quadrant i un estiu més hi ha qui "salva" la temporada. Això, és clar, vist des d'una òptica benpensant i donant per fet que els empresaris hotelers que practiquen aquest tipus d'orientació del seu negoci ho fan per voler resistir i no per altres motius lligats a la cobdícia.
Si assumim, doncs, que ho deuen fer perquè no tenen -o creuen no tenir- més remei que ficar cinc persones a una mateixa habitació, faig unes reflexions constructivament crítiques a les quals afegeixo una experiència personal sobre irregularitats, patida a Eivissa. Com deia abans, no és un problema d'aquí només: fa uns anys vaig haver d'anar a l'illa per raons de feina, en ple estiu, amb l'últim vol del dia des de Barcelona i en arribar a l'hotel -un quatre estrelles- passada la mitjanit em van "ficar" en una habitació individual segregada de manera prou visible de la doble del costat i en la qual gairebé no em podia moure. No era un cas aïllat en aquell hotel, com vaig constatar al matí següent tot comparant la xifra d'habitacions oficial i la real, i em va confirmar oficiosament el cap de recepció després de queixar-me i identificar-me com a professional del sector turístic. No dic el nom de la cadena hotelera, però tinc fotografies de valor documental que de vegades utilitzo en tasques formatives.
Feta aquesta mena de parèntesi, i tornant a la sobreocupació d'habitacions hoteleres és una realitat que ens afecta aquí i ara, igual que a d'altres zones de destinacions madures. Destinacions madures en les quals hi ha establiments de tota mena i categoria de classificació oficial, hotels moderns i antics ben conservats i/o renovats, en coexistència amb alguns establiments obsolets no gaire renovats: uns pocs hotels degradats pel pas del temps i la manca de reinversions, la degradació i estat obsolet dels quals porta els seus empresaris a acords amb operadores turístics (TT.OO. en el nostre llenguatge) orientats a segments de mercat de poc poder adquisitiu teòric, no sempre real. I per això els empresaris normals pateixen el deteriorament progressiu de la bona imatge de la destinació, compartint protagonisme indirecte -tots al mateix sac- en espais de successos de mitjans de comunicació d'aquí i internacionals per freqüents notícies sobre actes de vandalisme, borratxeres i la nova degradació del ser humà anomenada "balconing" en les diferents modalitats d'insensata "valentia" dels seus protagonistes: passar d'un balcó a un altre o llançar-se a la piscina de l'hotel des del balcó. No cal posar noms de destinacions -d'aquí i d'altres indrets no catalans- perquè qualsevol lector del Diari està prou informat.
Queden lluny aquells anys en els quals les destinacions ara madures només tenien el "problema" de la sobrereserva (overbooking) i hotelers que havien de cercar allotjament a clients perquè havien reservat dues vegades algunes habitacions, per tal d'evitar possibles pèrdues per la no arribada (no show, en el nostre anglòfil llenguatge, d'ús internacionalitzat) de clients previstos en els blocs negociats i reservats amb les agències de viatges majoristes (TT.OO.). La sobrereserva convertida en sobrevenda a l'hora de la veritat no és una pràctica bona per cap destinació però respon a una tècnica de gestió internacional admesa sempre que el client afectat sigui compensat. Quan es produeix és perquè hi havia força clients finals interessats, i afegeixo una dada poc coneguda: el creador de l'overbooking-concebut al principi per ser aplicat al sector aeri- va ser distingit amb algun doctorat honoris causa perquè la seva tècnica evitava pèrdues a les companyies quan els passatgers tot i tenir vol reservat no l'agafaven i mantenien el dret a volar en un altre moment sense patir, en aquells temps, cap penalització.
Arribo al final: tot i que nos ens agradi, és un fet constatat que ara hi ha una demanda real i potencial cap a destinacions i establiments disposats a acollir turistes de borratxera i mancats de cervell, que tenen molta set a la nit, i no d'aigua precisament. Són clients generalment joves, als quals uns intermediaris i uns hotelers els hi ofereixen pagar preus d'estada compartida de quatre o cinc joves en habitació doble. La realitat no es pot negar, i aquesta pràctica sense gaire penalització administrativa perjudica a la immensa majoria d'establiments seriosos, siguin de la categoria oficial que siguin i orientats als diferents segments de poder adquisitiu, que de tot ha d'haver, no només hotels per als rics. Com diu una frase que vaig llegir fa anys, quan a un cistell hi ha una poma dolenta el més probable és que amb el temps moltes altres pomes acabin "tocades"... però mai les pomes bones faran que la poma dolenta recuperi un bon estat.
