Isidre Fainé, president de La Caixa, i Salvador Alemany, president d'Abertis (concessionària d'autopistes), són empresaris catalans que formen part del nucli oligàrquic de les "sagrades famílies" en l'expressió del periodista Jesús Ynfante o de les 400 persones que fan i desfan al seu gust segons Fèlix Millet, el saquejador del Palau de la Música.
Aquests prohoms esmentats contemplen amb condescendència la fantasiosa imatge projectada per la dreta nacionalista i l'"esquerra" independentista d'una Catalunya oprimida (igual que sota el franquisme?) per l'Estat espanyol (Espanya, per ells, no existeix).
Ara bé, la creació d'un enemic extern és una coartada perfecta per desviar l'atenció sobre la xarxa d'interessos econòmics d'un establishment perpetuat a través de generacions.
A aquesta elit no els cal fer professió de fe sobre una imaginària identitat catalana. De fet, per ells, els diners no tenen pàtria.
Les classes populars de Catalunya estan oprimides en darrera instància per una classe dominant pròpia, addicta al neoliberalisme econòmic i a l'essencialisme nacionalista.
Partint d'aquest principi, els treballadors d'aquí han de prendre consciència que la seva força és en la unió amb els seus companys dels altres pobles de la pell de brau. Al cap i a la fi, tots estan patint les retallades salvatges dels governs de l'Estat i de la Generalitat.
Per quins set sous un assalariat o un aturat ha de fer costat a qui l'està explotant o l'ha acomiadat per anar contra el centralisme espanyolista? La contradicció principal no és entre Catalunya i Espanya sinó entre treball i capital. Abans que res, els drets socials.
Per tant, PSC i IC/EUiA haurien d'abandonar l'ambigüitat del seu discurs per constituir un front comú contra el desmantellament de l'estat del benestar.
Pel que fa als independentistes, salven aparentment la contradicció amb la màxima: "Entre l'esquerra i la dreta, l'esquerra; i entre l'esquerra i el país, el país". Com si és pogués triar!
És d'un simplisme aclaparador creure que la independència és la solució. En cas d'aconseguir-ho, Catalunya serà un paradís? Sense explotadors ni explotats? Ni somiar-ho! Els mateixos seguiran tallant el bacallà.
Per tot plegat, l'esquerra anticapitalista ha de rebutjar tant l'independentisme excloent com el nacionalisme espanyolista per reafirmar l'internacionalisme solidari.
"La nostra pàtria és el món sencer, la nostra llei és la llibertat", proclama la cançó Stornelli d'esilio, de l'anarquista Pietro Gori.
Hi haurà un retorn a les lluites del passat? Si continuen els paquets de mesures antisocials, no quedarà altre remei.
