Poc després de la constitució de l'actual equip de govern de la Generalitat, em van publicar una mena de manifest en forma de recull de propostes concretes sobre política turística a Catalunya. Propostes des de la societat civil "de base" en la qual m'incloc, tan diferent de la mal anomenada "societat civil" posada al seu propi servei pels quatre o cinc cacics que des de Barcelona maneguen el poder econòmic -i indirectament el polític- a casa nostra. Però, com es veurà, ni el Govern ni l'oposició, ni tan sols els més catalanistes, van fer seves les propostes. Potser compartien allò de l'"avui no toca". Sempre he cregut que des d'una perspectiva històrica el que compta són els fets. Però molts polítics de professió donen més importància a les paraules i al present que al futur i la història. Les meves propostes, la majoria de les quals segueixen tenint plena validesa, estaven orientades a augmentar l'autogovern i la imatge internacional de Catalunya. Unes eren internes i les altres implicaven encetar una negociació amb el govern central, reivindicant uns objectius beneficiosos per a Catalunya i el nostre turisme. Però sembla que -com diu la dita castellana- "nadie estaba por la labor" d'iniciar des d'aquí aquesta tasca, havent-hi altres temes políticament més sucosos que petites reivindicacions turístiques poc rendibles electoralment.
Les propostes fetes als polítics no eren urgents -si més no en temps de crisi- però importants a mitjà i llarg termini. Senzilles, concretes i positives en el marc d'autonomia vigent. Vet aquí el que fa vint mesos es podia haver començat a fer i encara no s'ha fet: En primer lloc, negociar amb l'administració de l'Estat i aconseguir via lliure a la petició d'ingrés de Catalunya com a membre associat -no estat- a l'Organització Mundial del Turisme (OMT), l'organisme de les Nacions Unides per al sector turístic del qual en formen part no només 155 estats, sinó també sis territoris autònoms d'altres estats o estats lliures associats, com la Comunitat Flamenca de Bèlgica, Madeira, Puerto Rico, Hong Kong i Macau i Aruba. I fins a la seva disso?lució el 10 d'octubre de 2010, les Antilles neerlandeses, de les quals es va separar Aruba. Afegeixo que, anys abans, Catalunya va perdre una bona oportunitat quan al si de l'equip de govern del turisme de l'administració central -que no tots els alts funcionaris i alts càrrecs són anticatalans- no hi havia oposició -la qual cosa no vol dir predisposició- i es podia haver negociat i probablement aconseguit que no hi hagués oposició de l'Estat a la petició catalana.
La segona proposta va ser que demanessin i negociessin el traspàs de la gestió -encara que no de la titularitat dels edificis, la qual cosa és un tema jurídicament complicat en molts casos- dels "para?do?res" de la xarxa estatal existents en territori català. Fa una pila d'anys, quan encara es dedicava obertament a la política, Miquel Roca Junyent va dir, i així va ser publicat, una frase molt maca: "Cauran com fruita madura". Però d'això han passat moltes primaveres i estius i els "paradores" ?se?gueixen sense madurar penjats a l'arbre de l'estat, alguns governants del qual mai han vist amb bons ulls aquest traspàs tot i que, paradoxalment, tant amb govern del PP com del PSOE s'ha pretès "exportar-los" a tercers països, i privatitzar-los, quelcom legalment complicat, com ja he dit, per no dir impossible en molts casos pels drets de reversió de propietat d'edificis patrimonials a antics propietaris.
La tercera demanava que pressionessin per obtenir la definitiva descentralització de les poques -però pressupostàriament molt importants- competències turístiques que va retenir l'estat: les de promoció exterior, amb grans quantitats de diners públics destinades a publicitat. I suggeria, a més, adoptar una postura ferma davant les peticions d'alguns polítics i empresaris interessats en continuar rebent més i més subvencions, els quals criticaven sota l'engany de no ser un mercat únic espanyol -i encara ho fan- la descentralització administrativa turística autonòmica. Són els mateixos que reforcen la seva complicitat antiautonòmica amb la petició de crear un "ministeri" exclusiu de turisme, tot i el paper gairebé buit que li va quedar al Govern central després dels traspassos de competències plenes i exclusives a les comunitats autònomes, llevat de promoure Espanya sovint de manera genèrica. I també en això pot haver una balança fiscal desigual.
La quarta proposta fa molts anys que la faig i m'ha ocasionat més d'una reacció amb cara de poc amics: que, a banda dels nombrosos estudis i informes universitaris externs subvencionats per la Generalitat, aquesta es doti d'un sistema d'anàlisi estadística turística propi que actuï amb criteris rigorosos i objectius estadístics específics pels interessos de Catalunya, en substitució de l'ineficient Observatori del Turisme avui arraconat i substituït pel nou Observatori d'Empresa i Ocupació, el qual segueix fent un ús sistemàtic de dades extretes de fonts secundàries com són les enquestes i estimacions de l'Instituto Nacional de Estadística (INE) i de l'Instituto de Estudios Turísticos (IET) ambdós estatals i amb seu a Madrid.
En cinquè lloc feia una proposta sobre l'estratègia de promoció turística catalana, i demanava que la seva actuació atengués prioritats clares i manifestes, reduint frivolitats gastronòmiques elitistes que tant agradaven el tripartit i orientés més la promoció als consumidors de classe mitjana de la resta d'Europa, els quals -per la seva quantitat- poden garantir el manteniment d'ingressos i ocupacions.
En la sisena proposta suggeria més fermesa amb l'Agència Catalana de Turisme, i si el sector privat no aportava el que hauria d'aportar, que passés a ser controlada plenament per l'administració.
I la setena era donar suport a la creació d'un centre d'interpretació i museu sobre el turisme en el qual recollir donacions documentals públiques i privades, testimoniatges de valor històric i educatiu per a les generacions de demà. Ho havia plantejat anteriorment no només en públic sinó també de manera formal -sense èxit- a vàries administracions catalanes municipals i una provincial, oferint donar part del meu arxiu. Però res de res. Tot i així, fa poc s'ha començat a gestar -amb una subvenció de la Diputació de Barcelona- un avantprojecte de museu a Calella, promogut per un dels grans grups turístics i de serveis de distribució catalans amb seu a la costa del Maresme, ara rebatejada Costa Barcelona.
En tenia més, de propostes d'actuació política en turisme possibles en el marc d'autonomia vigent, perquè en turisme hi ha encara molta feina a fer. I algunes serien imprescindibles en la hipòtesi d'independència desitjada per alguns membres de la coalició que governa i demanada per una part de la població.
