o només el promès creixement no arriba a França, sinó que François Hollande anuncia un ajustament de 30.000 milions d'euros, i a sobre es divulga la notícia que Bernard Arnault ha sol·licitat la nacionalitat belga, sobre la base que té domicili a Brussel·les i ferms llaços i interessos a el país. I encara que el propietari de Louis Vuitton, Moët & Chandon i Parfums Christian Dior ha insistit que mantindrà la seva residència fiscal a França, la notícia ha esclatat en ple debat sobre la conveniència de dur fins al 75% la pressió fiscal sobre les rendes anuals superiors al milió d'euros. La tesi que aquesta mesura provocaria un èxode de grans capitals es veuria així confirmada per la decisió d'Arnault, que no té cap inconvenient a provocar tal impressió. Al cap i a la fi, el rei del luxe és considerat com molt pròxim a Nicolas Sarkozy i va rebre amb un gens dissimulat disgust l'arribada al poder del socialista Hollande. Un disgust que sens dubte comparteixen molts clients de les seves botigues més exclusives. Cal tenir un cert nivell de renda per esdevenir habitual de Louis Vuitton, i podem imaginar el tipus de comentaris sobre novetats fiscals que s'escolten al gran establiment de dels Camps Elisis. Però l'imperi Arnault també inclou productes dirigits al gran públic, com els que es troben en la cadena de perfumeries Sephora, i encara que Dom Perignon no és un xampany per a tots les butxaques, Moët & Chandon és una marca a l'abast de les classes mitjanes. Com rebrien aquests contribuents la notícia de la deserció fiscal d'Arnaut? I una altra cosa: tindrien les seves marques el mateix encant mundial sense la pàtina del francès?

En tot cas, fa temps que la primera fortuna francesa (i de la UE) té els seus ous distribuïts en una gran diversitat de cistelles, que inclouen les paradisíaques (per tants motius) illes Bahames. Els diners no tenen pàtria, i poques coses són més difícils de perseguir fiscalment que les fortunes realment grans: pel sol fet de ser-ho tenen el poder i prou recursos per esquivar les legislacions i moure's d'un costat a un altre del món sense deixar rastre.

Aquesta és la crítica principal que es fa als impostos especials sobre les rendes més altes: que poden incitar als seus tenidors a maniobres d'evasió impossibles de controlar i aturar, el que finalment perjudica el conjunt de l'economia, necessitada de capitals inversors. Però quan les classes mitjanes i baixes pateixen retallada rere retallada, la reclamació de "que paguin els rics!" és més o menys inevitable. Hollande haurà de trobar la manera de no provocar cap estampida sense per això desdir-se de les promeses. Pot demanar consell a Espanya, Itàlia o Grècia, on les declaracions de l'impost sobre la renda estan plenes de milionaris amb retencions a tornar.