antón Costas, catedràtic de Política Econòmica de la Universitat de Barcelona, en un article recent opinava que Alemanya està utilitzant l'euro com a instrument de dominació quasi colonial per imposar mesures d'austeritat a alguns estats europeus amb dèficit públic. George Soros, especulador financer amb ínfules de filantrop, afirmava amb contundència que els membres de la Unió Europea estan dividits en dues classes -creditors i deutors- i entre els creditors qui mana és Alemanya.
Ambdós arriben a la conclusió que el Govern alemany s'ha aprofitat de la situació per consolidar la seva hegemonia comercial i financera sobre l'Europa comunitària. Aquesta posició hegemònica estaria emparada pel poderós Bundesbank, ferotge defensor de l'ortodòxia ultraliberal, centrada en el control del dèficit i del deute públic.
El resultat d'aquesta obsessió d'aplicar l'austeritat sobre els dèbils és la caiguda del consum, l'augment de l'atur, la baixada d'ingressos i l'augment de despeses en prestacions socials. La recessió ja colpeja alguns països i amenaça d'escampar-se per tota la zona euro. No s'adonen els mandataris alemanys que si baixa el nivell de consum dels països en recessió, també disminuirà el volum de compres al seu país?
I tant que sí! Tanmateix no és una política suïcida sinó una estratègia derivada d'una nova modalitat d'imperialisme financer que l'amiga Alemanya va planejar just després de la reunificació. En efecte, el primitiu imperialisme financer buscava nous territoris colonials per invertir els excedents de capital. A la nova versió, quan els financers teutons nedaven en liquiditat i les expectatives de rendibilitat de l'economia productiva eren minses, van buscar plusvàlues ràpides en inversions immobiliàries d'alt risc i concedien préstecs a bancs espanyols, irlandesos i grecs.
Ara, per assegurar-se el retorn de les inversions especulatives, s'estan afanyant a reconvertir el deute dels bancs privats en deute dels estats i a obligar a prioritzar el seu pagament.
D'aquesta manera, el deute s'ha convertit en una arma de destrucció massiva en mans de la burocràcia de la troica (UE, FMI i BCE), que defensa els interessos dels financers alemanys, i altres fons d'inversió. L'estat del benestar, per a ells, és massa car, insostenible; s'ha de desmantellar i els diners s'han de destinar a pagar els crèdits.
Per tant, si es vol recuperar els drets socials perduts s'ha de demanar responsabilitats als banquers, s'ha de nacionalitzar la banca sense indemnitzar els especuladors i oposar-se al retorn d'un "deute odiós", com han fet els ciutadans islandesos.
No ens ensenya aquesta gent el camí a seguir?
