la mateixa nit de la Diada, en una cadena televisiva amb seu a Madrid, va començar en un debat la tergiversació del tot intencionada del gran èxit de la manifestació. Previsible. El tsunami humà emocionat i expectant, que pretén inflexionar pacíficament el sentit de la història del nostre país, va ser adulterat amb apriorismes sense cap suport empíric. Els prejudicis volaven pel plató amb ressonància quasi militar a fi d'embordonir el fet real escenificat alegrement pels carrers de Barcelona. De fet podien haver gravat el programa tres dies abans de l'esdeveniment multitudinari perquè quan la realitat molesta cal apartar-la com si no existís. Mai un esdeveniment ha d'espatllar un bon titular. Així funcionen els mals periodistes.
Igual va actuar en Rajoy: no parlar-ne amb el propòsit de menystenir-la. El que no surt a la tele, no existeix. La consigna és oblidar aviat la concentració catalanista, no dir res, talment no hagués passat, i si alguna referència es veuen obligats a fer davant la insistència dels informadors, expressen que el problema greu i tangible és la crisi, no l'aspiració sobiranista d'un poble -d'on surten ara aquests beneits independentistes?-, inclús donen a entendre amb to caritatiu que la majoria dels manifestants, pobrets!, estaven manipulats. Gent enganyada que no sap el què vol i exclamen consignes contradictòries.
Els tertulians asseguraven que no era significativa del pensament dels catalans aquella gernació de persones amb un batec al cor, com un tremolor d'espiga, a favor d'un estat propi, lema que encapçalava la manifestació enfervorida; tothom que hi assistia sabia molt bé que estava precedit per aquesta pancarta. En cas de no acceptar-la explícitament no hi haurien anat, com van fer el PSC, el PP i un altre partit minoritari, que histèricament a hores d'ara atia la confrontació. Hi ha amics que com a amics no valen res, però són molt pitjors com a enemics.
Durant més d'una hora, cap a les 12 de la nit del dia 11, va començar la tertúlia per desvirtuar la manifestació. Els resultava impossible pair el comportament civilitzat d'aquella gran munió de persones que cridaven "independència" i es dedicaren a dues coses. Primerament: la manifestació no va tenir res de pacífica, puix que una persona parlà en català a una periodista de la cadena que li demanà que garlés en espanyol, a més van trobar restes de banderes europees i espanyoles cremades, com també una pintada sobiranista. Com que no disposaven de gaires imatges agressives s'entretenien mostrant l'edifici de la Diputació de Lleida sense la bandera espanyola. Van haver de recórrer a Lleida per desprestigiar una realitat que succeïa a Barcelona. Aquesta imatge van exhibir-la repetidament ja que anaven molt mancats d'imatges violentes. Van detectar un ànim molt injuriós i venjatiu amb forma de retrets i insults contra l'Alícia Sánchez Camacho. Segonament, un cop desprestigiada la manifestació, vilment pervertida, van iniciar l'atac directe contra els catalans que volen aprofitar-se d'Espanya, volen abusar egoistament dels bons espanyols enduent-se els diners de les altres comunitats. Galícia paga, Catalunya gasta. "Tenen la barra de demanar-nos diners per després fugir d'Espanya amb el sarró ple", afirmaven.
El dia 13, l'ABC va mostrar una portada del traspassat Mingote on es veia com un manà en forma d'euros espanyols diluviava sobre el territori català rialler i uns pobres espanyols empobrits a l'altre costat proclamaven: "Nosaltres entossudits a ser espanyols a canvi de res". Una imatge xenòfoba que contrasta els catalans ufans, rics i desagraïts comprats perquè continuïn essent espanyols i a l'altre costat els bons espanyols orgullosos de ser-ho sense cobrar res a canvi.
Quin camí ha d'emprendre Catalunya? Ha de cercar un espai de complicitat que convoqui un sector important de la població, força superior al 50 per cent. A hores d'ara a casa nostra, en una banda s'hi troben els conservadors, els immobilistes partidaris que no es modifiqui l'actual estatus quo, la Constitució, fins alguns voldrien recular a les províncies manades per un governador civil i un altre de militar, a l'estil del règim franquista, i a l'altre costat els que volen millorar la relació amb Espanya econòmicament i espiritual configurant-se amb un verdader estat propi. No es tracta, però, d'anar contra Espanya, es tracta d'anar a favor de Catalunya.
Ha començat ja una campanya ferotge de desprestigi contra el president de la Generalitat, Artur Mas. El bombardejaran amb contraimatges. Han de contaminar-lo, fer-lo tòxic, fer-lo antipàtic i repulsiu. Han convingut que la manera ràpida d'erosionar-lo és solapar la seva imatge a la de l'exlehendakari Ibarretxe, una icona viva en el seu imaginari col·lectiu. Així doncs presenten l'Artur Mas com un Ibarretxe forassenyat, divorciat de la realitat, talment un il·luminat que viu en un núvol.
PSOE i PP no volen escoltar. La setmana passada a Madrid, quan l'Artur Mas va exposar el situació de Catalunya, cap membre important de les dues formacions hi va ser presents. Els dos amos de l'Estat espanyol no en volen saber res i s'emparen en la tàctica de desviar l'atenció afirmant que hi ha problemes més cabdals. Quan no es vol solucionar un problema s'ofega amb un altre problema. Només l'Esperanza Aguirre la va clavar quan declarà que s'ha de resoldre políticament de forma satisfactòria l'encaix d'Euskadi i Catalunya i és urgent trobar una fórmula perquè se sentin còmodes. Que algú l'escolti!
