qui això escriu, no pot deixar de meravellar-se per la gran quantitat de coses que no entén del món modern. No entenc com la llet francesa, per exemple, pot ser més barata que la llet del Senegal, i encara més, consumida en el mateix Senegal. O les trampes, seduccions i tècniques imaginables que fem servir al comerç de tota mena per induir-nos al consum.
És conegut com una gran empresa del sector, suposo que deu ser també extensible a la seva competència, fa servir un ambientador; una aroma d'empresa única que, en entrar als seus locals, caracteritza la firma i que intenten que sigui el màxim de seductora i agradable possible. Fa uns dies, aterrava un llibre a les meves mans en el qual l'estudiós explicava que un gran percentatge dels compradors, és a dir, tots nosaltres, perquè un cop, deu, vint cops al mes, som clients, ens movem per impulsos. Reaccionem als estímuls segons unes tècniques més o menys complexes: que passen per una estratificació molt singular dels productes. Aquells que menys necessitem són més assequibles a la mà i a la vista, els més comuns són els més rebuscats. Això ja fa més de 60 anys que està comprovat.
Està estudiant el desplaçament lateral del carretó, segons entrem a l'esquerra o a la dreta dels expositors amb els diferents productes, es provoca una reacció o una altra. És un món complex i ple de sorpreses. Com aquesta pràctica que darrerament endeguen les superfícies d'alimentació. Abans testada en països en creixement o, atenció, del Tercer Món. El comprador ha variat els costums: amb una butxaca menys plena, vol comprar més vegades al mes per racionalitzar més la compra i moure's pel dia a dia. És tracta de llençar el mínim possible. Això és una oportunitat per a les botigues de barri i el sector de proximitat, però també modifica la presentació dels productes a la venda. Es comercialitzen unitats més petites, gairebé de consumidors únics, abaratint psicològicament el preu al voltant de l'euro. El nou Eldorado de la compra assequible. Però, naturalment, la quantitat de producte també s'empetiteix. La marca blanca guanya la partida al producte consolidat, segurament això és una pèrdua i un perill per a marques i qualitat. I la marca consolidada ha de lluitar per sobreviure. Al final, la política de supervivència per veure la llum al final del túnel: el realisme de les nostres empreses davant la situació real. Una mostra més.
