Esperant Espanya

RAMON IGLESIAS L'independentista català ha experimentat els últims dies una efersvescència mai coneguda i una excitació sense cap precedent. Talment com si el procés estigués a punt de tancar-se i Ítaca no fos la quimera assenyalada per un monarca decadent i maldestre. Possiblement mai les reclamacions independentistes havien generat tantes adhesions a Catalunya, possiblement mai abans el missatge havia arribat amb tanta claredat a Madrid i, possiblement, mai abans la resta de l'Estat havia percebut amb tanta claredat les estridents alarmes de ruptura. Tampoc mai un líder polític d'una majoria a Catalunya (Artur Mas) havia estat tan a prop d'incloure en un programa electoral l'inici d'un procés secessionista. En l'actual estadi polític, els focs d'artifici semblen anunciar un procés ràpid i poc traumàtic. Això en el món real, perquè en el món 2.0 directament sembla que s'hagi declarat ja la independència de Catalunya. Doncs no, el procés, si mai aconsegueix sumar a les urnes una majoria com la que revelen les enquestes, serà llarg, traumàtic, car i molt, però molt i molt, desestabilitzador. No es pot obrir un procés d'independència i continuar amb la rutina diària i el caps de setmana de platja, esquí i gintònics. Dic això perquè si s'arribés a culminar el procés, abans d'estabilitzar-se l'economia local, es passarien anys amb una inestabilitat econòmica de proporcions desconegudes.
Però és que abans de tot això algú es pensa que Espanya s'ho mirarà impassible? De moment l'Estat no ha mostrat ni el 0,1% del seu poder: tribunals, política exterior, serveis d'espionatge, policia, exèrcit, Constitució... De moment Catalunya només ha rebut negatives. Quan hi hagi una convocatòria de referèndum, arribarà una reacció que, segur, no serà tímida ni improvisada. Només cal repassar unes quantes pàgines de la història espanyola.
Durant la propera campanya ens han d'avisar de tots els escenaris possibles per poder decidir: acceptem el sacrifici.