Avui escric des de 2.679 quilòmetres, des de Karlstad, a Suècia, entre Estocolm i Oslo. Des de la distància els problemes es veuen una mica diferents. Anant amb l'avió vaig fer escala a Berlín i em vaig recordar del procés de fusió entre l'Alemanya occidental i l'oriental: allò no hagués estat possible si només s'hagués mirat des del punt de vista econòmic, si l'Alemanya de Bonn només hagués pensat en la riquesa adquirida que perdria. Però aquella era una oportunitat històrica, que només passa una vegada, i el moment bé valia la pena fer l'esforç. La mateixa cosa ens passa a nosaltres, ara és el moment històric i s'ha de fer el pas. Alemanya va necessitar del 1991 fins al 2007 per donar la volta a la pèrdua de riquesa, però heu-la aquí, vet aquí el resultat de l'esforç.

Fer un pas com el que es vol fer a Catalunya no té res de fàcil, és incert, amb molts obstacles, i això crea angoixa. Però el moment és el que és i cal fer-hi front amb el cap assenyat, amb les forces que encara ens queden i amb la solidaritat de tots. Si ho fem així, ens en sortirem.

Els obstacles són immensos. Aquí al seminari de Karlstad, on sóc, no entenen el que passa. Fins i tot li he dit a un ?portu?guès que la nostra sortida d'Espanya pot ser una solució per a ells.

Com al principi de qualsevol projecte cal tenir calma, plantejar l'objectiu, l'estratègia, i dissenyar un full de ruta per anar-hi anant. Sorgeix un fil que s'ha d'estirar i al final el projecte s'acaba.

Quin és l'objectiu? Fer de Catalunya un país modern, avançat en democràcia, solidari entre classes, amb igualtat d'oportunitats, eficient en la seva administració i amb una economia que pugui viure del seu coneixement i del treball. Una barreja entre Suïssa, Noruega i Califòrnia (encara que només sigui pel clima).

Quina és l'estratègia? Sortir de la ineficiència i de la manca d'empatia d'Espanya, si pot ser mantenint la posició dintre la Unió Europea i l'euro com a moneda. S'han dit moltes coses sobre les dificultats que es trobaran. Necessitem exèrcit? Rotundament, no. Si Espanya vol ser el nostre enemic i ens vol envair, allà ella, ens trobarà pacífics, però a veure com defensa el seu paper en el món diplomàtic. França i Andorra tampoc ens atacaran. I doncs, per què volem l'exèrcit? Ja vaig dir diumenge passat que si Catalunya surt de forma pactada amb Espanya i amb els creditors europeus, haurà de fer front a la part corresponent al deute. Però si la Unió Europea no vol Catalunya dintre seu o és massa lenta per resoldre el problema, si Espanya bloqueja qualsevol solució, ja es pagaran ells els deutes. Per tant, des del punt de vista del deute, cap problema. I si ens posen aranzels? Llavors és millor sortir de l'euro. Sortir de l'euro per tenir una lliura catalana, fent una devaluació del 20% sobre l'euro, pot catapultar l'economia catalana i resoldre les seves finances en sis mesos. El fet arrossegaria Espanya, Portugal, Grècia, Itàlia i, qui sap, França, fora de l'euro. Seria l'explosió de l'euro. Ells sabran el que fan. Sobre les vendes a Espanya, ja vaig dir que la pèrdua del 33% seria equivalent al 8% de dèficit fiscal que ara tenim. Un 11,3% van a Aragó, suposo a Opel, però si Seat augmenta la seva quota de vendes a Catalunya, perquè aquí no comprem a Opel, la xifra es pot equilibrar. El 7% de Madrid el perdrem parcialment d'aquí a uns mesos, el 6,6% de València es mantindrà perquè venem i comprem en ambdues direccions,... no s'ha de tenir por a afrontar el problema i caldrà veure en cada moment quina solució trobem per salvar les vendes de les empreses. La capacitat del teixit català és prou important per sortir-se'n si hi posem eficàcia, imaginació i solidaritat. Ara més que mai s'ha de comprar català, els productes amb el codi de barres que comença per 15.

L'estratègia ha d'anar de la mà de les bones formes. Cal fugir dels insults i de les respostes amb mala llet. És millor anar amb guant de seda, amb bones formes, no menyspreant el castellà, insistint en el nostre problema i el nostre dret a decidir. Això mantindrà l'empatia amb els catalans que vénen d'allà, que hi tenen amics i parents, i descol·locarà els que ens volen mal. Cal insistir que el castellà és una riquesa cultural que els agraïm, però que també hem de defensar el català.

El xoc del primer moment de sortir d'Espanya pot ser greu, però ens en sortirem. El PIB català és de 200.000 milions d'euros. Si perdem en el primer moment el 33% de les vendes espanyoles, el PIB quedarà a 191.000 milions que, amb una pressió fiscal del 41%, aportarà a la Generalitat 78.000 milions d'euros, davant del pressupost de 2012 de 37.000 milions. Si perdem totes les vendes a Espanya, la recaptació de la Generalitat caurà fins a 71.000 milions. La Generalitat haurà d'ajudar a mantenir les empreses que, arran de la pèrdua de mercat espanyol, no puguin sobreviure. A partir d'aquí a volar, a cercar mercats exteriors i a remuntar el PIB en pocs mesos per sobrepassar el d'ara.

Ara toca als polítics fer un full de ruta que tothom entengui. Com es fa la consulta, quan votem amb un debat clar i transparent, com ho farem per engegar la hisenda i l'agència tributària pròpia, com farem el control de l'economia negra, de quins bancs ens podrem refiar... hi ha un llarg camí per anar fent i obstacles a resoldre. El més important en aquests moments és no posar-nos nerviosos, ser assenyats i educats en els debats, obrir exportacions, augmentar el consum de productes propis, preparar l'agència tributària i esperar esdeveniments. Que n'hi haurà.