l'Espanya obtusa i tancada (perquè també n'hi ha una d'aguda i oberta) veu perplexa i enfurida com Catalunya s'escapa per moments. Sempre l'ha vista lluny, de fet, però abans només li calia tibar la cadena per fer-la passar de nou per d'adreçador. La resposta d'aquesta Espanya centralitzadora, de tics imperialistes i maneres dictatorials, ha estat l'esperada: indiferència primer, menyspreu després i, finalment, un seguit de manipulacions i d'amenaces força previsibles (Rei i exèrcit inclosos). Tot plegat atiat per un odi antiquíssim i visceral que els encega fins a la demència.

Des de l'Espanya oberta i tolerant, democràtica i sensible, hi ha hagut algunes -poquíssimes, tot cal dir-ho- reaccions favorables: manifestacions a favor del dret dels catalans a decidir el seu futur i alguns articles que denuncien i lamenten l'abús i les injustícies que històricament ha patit Catalunya. I també alguna gent valenta que ens admira -potser fins a idealitzar-nos-, que entén que vulguem marxar i que fins i tot ens demana si pot venir amb ?nosal?tres (perquè ells també n'estan tips, d'aquesta Espanya troglodítica).

Queda clar, però, ben clar, que l'Espanya que mana, que decideix, que influeix i que domina l'opinió pública és l'Espanya fosca i retrògrada que encara parla de la indivisibilitat de la pàtria i d'altres temes amb un to i amb uns arguments que farien enrojolar qualsevol demòcrata de primera volada.

Jo vull marxar, fugir, de l'Espanya obtusa i tancada, però vull continuar relacionant-me amb l'Espanya oberta i tolerant. M'agraden moltes coses d'aquest país veí, començant per la seva literatura i acabant per la seva gastronomia, hi tinc amics i familiars, parlo la seva llengua (que no menyspreo com fa l'Espanya obtusa amb la meva). Fins i tot puc entendre els seus neguits, perquè molt sovint també són els meus.

Una de les moltes raons per les quals desitjo la independència és precisament per no veure Espanya com un llast, com un ene?mic i com un dèspota, sinó com el país veí amb el qual puc mantenir una relació normal i, amb el temps, potser cordial. És més, no vull arrossegar tota la vida una visió negativa i estereotipada dels espanyols, perquè Espanya, com qualsevol país, és plural en opinions i actituds. I perquè si perpetuo aquests tòpics i estereotips m'acabaré assemblant perillosament a aquesta Espanya fosca i encarcarada que tant vull defugir.

Per això, a tots aquells espanyols que no ens prejutgen pel nostre origen, que ens entenen i que respecten el nostre dret a decidir, no els voldria dir "adéu" sinó "fins aviat".