llegir els informes de l'Observatori de la Realitat Social, elaborats per l'equip d'estudis de Càritas Espanyola, hauria de ser obligatori per a tots els responsables polítics i socials. En poques pàgines, però amb una gran claredat, concreció i precisió, s'aporten dades extretes de la realitat quotidiana amb la qual treballen les Càritas Diocesanes i com està evolucionant una part important de la societat espanyola durant la crisi iniciada el 2008.

El passat dia 20 es va fer públic el VII Informe, la informació quantitativa del qual es refereix en gran mesura a l'any 2011, de manera que es pot raonablement pensar que el pròxim Informe contindrà dades encara més preocupants. El document ofereix una molt interessant informació sobre quatre àmbits: demandes d'ajuda i respostes d'intervenció des dels serveis d'acollida i assistència de la institució; l'extensió, intensitat i cronificació de la pobresa; característiques i perfil de les persones que sol·liciten ajuda; en fi, quines són les condicions d'accés als serveis socials i a les prestacions públiques per a les persones en situació de pobresa social.

Les dades quantitatives de l'informe són impactants, però també ho són les reflexions i constatacions de la raó de l'increment de persones ateses, que han passat de 370.251 el 2007 a 1.015.276 el 2011, cosa que ha portat a un cert alentiment de l'activitat per no poder assumir més demandes i tenir necessitat de concentrar-se en les situacions més greus, que en cas de continuar en aquesta línia podrien portar que un sector de la població que no té recursos públics i que abans era atesa per Càritas pugui quedar fora dels circuits de protecció social. Una altra dada numèrica rellevant és l'increment del nombre de sol·licituds d'ajuda per persones (que el 2011 ha estat de 2,7), conseqüència tant de la pèrdua de treball com de la impossibilitat de fer front a determinades despeses a les llars i a la reducció de la protecció social pública per les mesures adoptades pels poders públics, fet que és un clar motiu de preocupació per a l'equip redactor de l'Informe, ja que demostra que l'evolució de les sol·licituds d'ajudes "expressa la consolidació d'una estructura social en la qual un elevat nombre de persones i famílies han quedat sense esperança en el seu projecte vital".

Les sol·licituds d'ajudes, que es concentren en gran mesura en la cobertura de necessitats econòmiques (alimentació i habitatge) troben la seva raó de ser en la crisi econòmica i en les decisions adoptades pels poders públics. D'una banda, l'increment del nombre de persones desocupades de llarga durada, unit a l'esgotament de les prestacions contributives i assistencials per desocupació, i afegeixo aquí que n'hi ha prou d'acudir a les dades oficials del Ministeri d'Ocupació i Seguretat Social per comprovar el descens de la taxa de cobertura de la població desocupada, i una cobertura que pràcticament es distribueix al 50% entre els qui perceben les contributives i els qui ja només disposen dels subsidis regulats en la llei general de Seguretat Social. De l'altra, la pèrdua de recursos porta a dificultats en ocasions insalvables per poder fer front al pagament de despeses obligatòries, assenyaladament les hipoteques, i en aquest sentit cal destacar els acords d'algunes Càritas amb els poders públics i entitats bancàries per buscar fórmules d'atenuar aquesta greu situació, tot i que tampoc són menyspreables els problemes derivats d'impagament dels subministraments de l'habitatge com són l'aigua, llum o gas, "que s'han vist més augmentats per l'increment dels preus i dels impostos". En fi, la reducció de les prestacions socials públiques no té només una cara quantitativa, sinó també una de qualitativa quant a l'increment de requisits que es requereixen per accedir a algunes prestacions, assenyaladament les assistencials (em ve a la ment la reforma del programa Prepara i la modificació de la normativa de la Renda Mínima d'Inserció a Catalunya), que porta a una disminució del nombre de persones que hi poden accedir, i que l'Informe recull en termes de "retards, enduriment de requisits i condicions, baixa intensitat de cobertura en necessitats bàsiques, i eliminació d'ajudes i prestacions".

La foto de la crisi inclou xifres i persones, posant de manifest que se centra en col·lectius desafavorits i que no són una mínima part de la població, i amb un caràcter estructural que implica un risc innegable de dualització i de falta de cohesió social, ja que no pot qualificar-se d'una altra manera una situació d'acumulació de desavantatges en més del 25% de la població espanyola. Per això l'Informe no només constata l'increment de la pobresa, sinó també de les desigualtats, amb l'augment de la desocupació, la precarització de les relacions laborals (cosa que la reforma laboral de 2012 pot contribuir a incrementar encara que el seu desig formalment manifestat sigui el contrari) i l'increment del nombre de treballadors els ingressos dels quals no permeten superar el llindar de pobresa, que l'Informe situa ja en el 14,4% (al voltant de 2,5 milions) amb un llindar de pobresa que ha caigut de 7.980 € el 2009 a 7.818 € el 2010, i que no ha impedit, per exemple, que el nombre de perceptors de rendes mínimes a tot Espanya s'hagi pràcticament duplicat en quatre anys, passant de 103.071 persones el 2007 a 192.633 el 2010. Aquestes realitats, que afecten sobre manera llars "amb sustentadors principals joves i les llars amb menors", cada vegada troben menys resposta protectora en els sistemes de protecció social, es perceben amb major claredat en alguns territoris, i a més troben menor protecció igualment en l'àmbit familiar, tant perquè la crisi ja no afecta moltes vegades un sol membre, sinó també pel mateix procés de debilitament de la xarxa familiar (disminució de la mida mitjana de la família espanyola, augment de llars unipersonals i de famílies monoparentals, elevat nombre de separacions i divorcis, etc.), encara que no deixa de ser significatiu que siguin ara les pensions dels més grans les que permetin la subsistència de moltes unitats familiars en les quals no hi ha altres ingressos, almenys de regulars.

No s'oblida l'informe de la situació de la població immigrant en situació irregular, especialment desafavorida pel seu estatus administratiu i les vinculacions de gran part de les ajudes i prestacions a la situació de regularitat, que és un col·lectiu que ha incrementat sensiblement les seves peticions d'ajuda, fins al punt que Càritas calcula que cada any atén 130.000 persones en situació d'irregularitat, persones que existeixen encara que alguns no volen saber-ho.

No dóna per a més un article sobre aquest Informe, i no perquè no ho mereixi, sinó pels límits del paper, tot i que sí permeti concloure assenyalant que la pobresa es concentra entre immigrants, desocupats i persones amb baixa formació acadèmica, i que la mitjana d'ingressos d'una persona atesa és de 322 euros/mes quan el llindar de pobresa és de 651,5 euros per persona. Però si he aconseguit que els lectors i lectores del diari s'animin a llegir-lo (disponible en el web de Càritas espanyola) per conèixer millor la realitat de la crisi, ja em dono per satisfet.