Quan aquest Govern decideix estalviar en alguna cosa sol minimitzar els drets dels usuaris de la sanitat, o dels mateixos sanitaris, esprémer els contribuents o, com ara, proposar un sostre fix de despesa per a retribucions dels regidors. És la paradoxa del lleó i els estornells: els estornells són molts i si s'impedeix menjar un grapat de grans a cadascun d'ells, al final és molt estalvi. El lleó pot esquinçar una vedella en cada esmorzar, però qui li posa (mai més ben dit) el cascavell al gat? Tampoc han exigit ni als saquejadors de les caixes, ni als polítics corruptes que els van emparar, que tornin allò que van sostreure: crec que el procedent és carregar-los de grillons i després anar alleujant la càrrega al ritme de la regurgitació, per seguir amb els documentals de La 2.
El sistema dels regidors low cost, fins i tot gratis total, pot ser que tingui virtualitats desconegudes i paradoxals: per exemple, provocar una selecció imprevista dels més ben dotats de voluntat de servei. És clar que això no és gens segur: la voluntat de servei va acompanyada, sovint, de la temptació de servir-se i no sé si el dejuni prolongat forma part d'una dieta equilibrada. Això em recorda, no sé per què, l'AVE a Galícia, que, segons vaig llegir, no només no recuperarà la inversió (no ho ha aconseguit cap línia) sinó que no cobrirà amb la venda de bitllets les despeses de funcionament. També em fa pensar en els casinos de Madrid i en els parcs de Catalunya: la seva utilitat pública es desconeix, però ells ja han fet el seu negoci amb la requalificació de terrenys.
És a dir, que si als regidors, alguns dels quals treballen i s'esforcen com ciclistes al Tour, els raccionen el pa, no vull ni pensar el que quedarà per a comentaristes gastronòmics i classes populars: hauré de canviar unes quantes convocatòries de cuina tradicional -rotunds guisats, calòrics gaspatxos- per un soparet de sushi al Japó. I em quedaré fet un figurí.
