Aquesta setmana l'Emili Barba m'ha fet arribar una còpia d'un tractat de Geografia de Catalunya de Flos i Calçat del 1896 on l'autor es queixava de la contribució catalana per sobre de la resta d'Espanya, dient: "..Què significa aquesta desproporció o sobrepuig contributiu?

-No hi ha dupte que significa sa major riquesa y per tant, son superior tráfech fabril y comercial; y per lo mateix, donchs, que reclama majors atencions en tots los serveys publichs, sense fer omissió com fan los goberns de Castella, quasi sempre, del personal catalá, imposantne d'estrany á la nostra terra, lo qual, malgrat lo deber que tindria d'enmotllarse als usos y costums nostras, al contrari, se'n bufa, com per a més escarni y vergonya... A què vindría obligat l'Estat espanyol per a compensar l'aument contributiu de Catalunya?

-Al millor foment y desenrotllo de las obras públicas, a la conservació y restauració de nostres monuments artistic-arqueologichs qu's trovan poch menys que abandonats, y a satisfer totas aquellas necessitats qu'l país reclama y que gracias sols a las iniciativas y dispendis de las corporacions municipals o provincials catalanas se trovan en lo possible atesas... Com és possible que'ls Goberns centrals desatenguin a Catalunya en sos interessos?

-Solen manifestar que ja es prou rica; que no ho necessita tant com las altras regions, á las quals devém ajudarlas, tot lo qual sería passador si per més sarcasme los capitostos de la política que á Madrid s'estila, no haguessen inventat la frase ominosa de pide más que un catalán" Es pot veure que a l'any 1896 ja hi havia els problemes d'ara.

Catalunya i Espanya tenen models diferents des que Catalunya va fer la revolució industrial i Espanya no. La diferència de conceptes de societat arrenca d'aquest fet. Durant molts anys es va pensar que des de Catalunya es podria modernitzar Espanya, cosa que ja s'ha vist que no és possible. Des de la transició s'ha acceptat que les àrees menys desenvolupades d'Espanya s'havien d'ajudar amb millores en infraestructures creient que això modernitzaria els territoris. La història ensenya que no ha servit per a res, Andalusia i Extremadura s'han penjat del subsidi malgrat la inversió ingent en infraestructures. I ja no parlo dels atacs a la llengua i altres mofes identitàries. Des del govern Aznar del 2000 certa premsa de Madrid no ha parat en els seus atacs a Catalunya i en tenir un menyspreu continu. La gota que va fer vessar el got va ser la laminació de l'estatut després de ser votat en referèndum. En aquell moment a Catalunya es va arribar a la conclusió que era impossible tenir un lloc adient dintre Espanya, amb la certesa que ningú allà voldria canviar l'statu quo actual. I aquí estem.

Però la gran qüestió és, si des de fa més de 120 anys, des de la revolució industrial, Catalunya pateix dèficit fiscal, per què s'ha tolerat durant tant de temps? Doncs perquè hi havia una compensació econòmica que ara ha desaparegut des de l'entrada a l'euro. És el que a Madrid en diuen superàvit de la balança comercial per compensar el dèficit fiscal.

Per explicar-ho em referiré a l'equilibri entre Alemanya i la resta d'Europa en l'actualitat. Si Alemanya ara mateix sortís de l'euro, amb l'impuls de l'exportació la seva moneda es revaluaria tant que acabaria fent els seus productes menys competitius, frenant la seva economia. Per això mateix Alemanya ha d'ajudar els països amb problemes perquè, gràcies al paraigua d'aquests, manté un euro relativament devaluat, o almenys estable, sense revaluar. El mateix va passar entre Catalunya i Espanya. Mentre hi havia la pesseta Catalunya resultava afavorida de la pertinença a Espanya pel fet que aquest era el seu mercat principal i que la moneda no es revaluava, mantenint la competitivitat. Per aquest fet el dèficit fiscal era compensat pel fre a la revaluació d'una hipotètica moneda catalana. Però això ha canviat radicalment arran de l'entrada a l'euro: el paraigua de la pesseta ja no hi és, no tenim cap avantatge competitiu pertanyent a Espanya i, al revés, ho som menys perquè Alemanya no deixa devaluar més l'euro. El cas és que ara el dèficit fiscal de Catalunya amb Espanya és un empobriment directe des que vam entrar a l'euro a l'any 2000. Hem de saber que part de les importacions que Catalunya fa són per produir elements que després seran venuts a Espanya. Si no retorna el 8% del que paguem, uns 16.000 milions, davant unes vendes a Espanya de 47.000 milions, vol dir que ens impaguen el 34% del que venem. En qualsevol empresa la decisió davant un cas semblant és aturar les vendes perquè el fet porta a la fallida. La solidaritat amb Espanya no s'hauria de calcular en tant per cent sobre el PIB, un 4% diuen alguns, sinó en tant per cent sobre les vendes que s'hi fa, podria ser també un 4%. Però el 4% sobre 47.000 milions són 1.880 milions, un 1% del PIB. Petit detall. L'ajuda l'hem de fer pel que hi venem, no pel que tenim. Imagineu si un dia no venem res a Espanya...

Insistim en els darrers temps que la nova societat serà la de l'estalvi, de l'esforç, del coneixement, de la meritocràcia, de la inversió, de la innovació, de la igualtat d'oportunitats,... molt lluny del model de la pilota financera, del negoci per coneixença, de la complaença en el que és fàcil, del model que manté poder viure només del subsidi. Si a més d'aquest xoc de models descobrim el poc nivell democràtic que s'hi dóna en aquelles terres, el camí és inevitable.