l'eufòria independentista impregna el cor de la gent i el somni d'un Estat Català es converteix en la panacea per a tots els mals dels país. La rauxa guanyarà al seny?

En aquest context, Artur Mas s'ha embolcallat amb la bandera estelada per avançar les eleccions. És una fugida cap al no-res per tapar les misèries d'una política d'austeritat salvatge i culpar Espanya de l'empobriment de Catalunya.

Aquesta forma d'actuar, però, no és nova. L'any 1935, Salvador Espriu en Els subalterns, un relat inclòs en el recull Ariadna al laberint grotesc, es burlava dels "patriotes de butxaca".

En la narració, el director d'una fundació fantasmal juga la carta de la independència per negar-se a pagar als seus treballadors les nòmines endarrerides.

Val la pena reproduir el diàleg entre el capitost i els empleats: "Creieu-me, ho sento", es condolia el director, mentre encenia el gros havà. "Rebeu, amics, el testimoni de la meva consideració". "Gràcies!", agraïen a l'una els subalterns. "Jo, però, no hi puc fer res", reprenia el Director. "La nostra Fundació depèn, com sabeu, de l'Estat, aquest Estat absorbent, en fallida. Quan siguem independents", va dir encara el Director, "no passaran, aquests abusos enormes".

Tanmateix, no tothom estava d'acord amb l'argumentari d'un patró tan murri: "N'esteu segur?", preguntava la frisosa secretària Teresiana Cacao. "Uix, filla, quines preguntes!", va dir el Director patriota.

Per reblar el clau del seu victimisme fals, l'hàbil manipulador convidava a tothom a un tast: "Celebrarem per endavant el triomf de la causa. Teniu!", oferia el Director. I repartia, amb mesura, copetes de vi generós.

En acabar la reunió, la contestatària remugava: "Així", va dir la pobreta, herètica, nerviosa Cacao, "no cobrarem les mesades que ens deuen, el nostre dret?".

Qui podia imaginar que aquesta farsa grotesca es reproduiria gairebé vuit dècades després amb disminucions de salaris i endarreriments en els pagaments per part d'administracions públiques i d'empreses privades!

Per a més inri, durant la campanya electoral, es prometrà, amb enganys i fabulacions, una arcàdia a l'abast de la mà. Altres dibuixaran un panorama tremendista de ruïna i desolació.

Doncs bé, les "classes subalternes" d'aquella vella cançó de Raimon han de donar l'esquena als partits de les retallades d'aquí i d'allà com també els qui subordinen la lluita per l'emancipació social a la consecució de l'emancipació nacional.

Els acèrrims defensors de l'estat del benestar, allunyats de qualsevol vel·leïtat nacionalista, són els únics que haurien de merèixer la confiança dels assalariats. On són?