fins ara, en l'ensenyament públic no era obligatori que els professionals de grau mitjà es jubilessin als 65 anys. Encara ho era menys a l'ensenyament universitari. (A l'escola privada, sí: el conveni deixa clar que per allargar el temps de docència cal un pacte amb l'empresa.) L'interessat de l'escola pública presentava una sol·licitud al Departament d'Ensenyament i, si no tenia cap impediment per malaltia, se li solia concedir una pròrroga fins als 70 anys. Era una manera òptima d'aprofitar la voluntat de servei, la professionalitat, l'ofici, la saviesa, l'experiència d'uns docents que es veien capacitats per seguir amb el guix i la pissarra uns quants anys més. Evidentment, els que ho demanaven, eren homes amb una vocació a prova de bomba, il·lusionats amb la seva feina, amb un esperit de servei exemplar i incombustible, del tot lloable, que controlaven i se sentien estimats pels alumnes i companys, lliurats a la docència i a d'altres tasques annexes com ara formar part de tribunals d'oposicions o de les Proves d'Accés a la Universitat (llegeixin, selectivitat). Solien ser persones honrades, modestes, gens ambicioses, que no miraven el rellotge a l'hora d'atendre alumnes al respectiu seminari, convertit en una mena de segona llar. Un col·lectiu honorable, conegut per tots els qui hem treballat en l'ensenyament, sense el qual el paorós fracàs escolar hauria estat molt més alt. Un grup de professionals amb un curriculum vitae excepcional, que solia infondre valors ètics i humanístics a tot tipus d'alumnat. (Desenganyem-nos: els docents que fan de professors per obligació i no per vocació, com a simple modus vivendi, per als quals el tracte amb alumnes actuals els resulta una càrrega, així que poden... deixen les aules.)

Enguany, tanmateix, el Departament d'Ensenyament de la Generalitat, en menys de tres mesos, ha jubilat vulgues no vulgues aquests professors, encara que disposessin de la resolució oficial per seguir treballant fins als 70 anys i, de forma expeditiva, no els ha deixat començar el curs.

Molts d'ells -la majoria- s'ho han pres molt malament. En comptes de l'alegria al terme d'una carrera (jubilatio vol dir això), s'han amarat de tristesa, perquè al foragitament del lloc de treball s'hi ha sumat la manca d'elegància, el menyspreu i manca de reconeixement per la seva tasca, de manera que ho viuen amb efectes traumàtics insalvables de caire moral, acadèmic, professional i econòmic. En conec diversos, entre els quals un d'ells, tancat a casa no ha volgut ni l'homenatge que li volien fer els companys. A una altra li faltaven pocs dies per arribar al topall per cobrar la pensió màxima i volia complir-los tant sí com no, de manera que, per a ella, el Departament ha manifestat una insensibilitat sense parangó. Més que desmoralitzats estan dolguts, i no els manca raó.

Som en temps de crisi i de vaques magres, cert. La crisi imposa retallar personal, fer minvar plantilles, ampliar hores, augmentar les ràtios alumnes/classe, etc. En molts centres de batxillerat s'ha permès la mitja jornada per estalviar llum i calefacció, amb la conseqüència de suprimir els menjadors escolars, sense estudiar abans els resultats acadèmics que pot provocar aquesta mesura ni les incidències familiars que ocasiona. Ja ho deia Anselm Turmeda: "Diners fan vui al món lo joc,/ e fan honor a molt badoc;/ a qui diu 'no' fan-li dir 'hoc'./Vejats miracle!". Els diners, la manca de diners, allà on el Departament havia dit "sí", ara li ha fet dir "no".

Què en treu, el departament, d'aquesta jubilació forçosa? Substituït aquest col·lectiu per gent més jove, s'estalvia triennis i reduccions horàries i esponja l'entrada de nous professors interins (d'oposicions, fa temps que no se'n convoquen). El problema, però, no és quins beneficis n'extreu sinó quins perjudicis ocasiona. Deixant a banda que l'Administració pot perdre els recursos jurídics presentats, perquè no deixa de ser una greu informalitat haver permès per escrit una pròrroga, amb les conseqüències que això suposa per a cada afectat, el qual pensava poder comptar amb una dedicació laboral i disposar d'uns diners que se li han esfumat de cop, primer de tot hi ha el trauma personal (el Departament es mostra insensible i incapaç de valorar el treball d'uns docents exemplars) i segueixen en segon lloc els acadèmics i socials, vist que el Departament d'Ensenyament no només expulsa del sistema docent persones amb nom i cognom -moltes de les quals, repeteixo, s'ho han pres com una sanció quan esperaven un premi- sinó que foragita experiència, entusiasme, saviesa, il·lusió, voluntat de servei, bon ofici i, en una paraula, vocacions docents inqüestionables.

Faria bé, el Departament, d'esmenar aquesta pàgina negra. Conec personalment la consellera i sé que pot entendre la tristesa, el dol i el sofriment dels afectats. Tots junts deuen caber en un saló d'actes com per rebre'ls personalment, explicar-los degudament les ?cir?cumstàncies de la decisió i, sobretot, valorar-los degudament la seva feina d'anys i panys a les aules. Ara que es demana un plus a tot el personal i es cargolen les rosques al personal actiu seria bo que aquest també s'adonés que els de dalt no són insensibles a l'hora de reconèixer el treball i d'agrair els serveis prestats (quina horrible expressió!).

I, ja que hi som, potser no estaria de més confeccionar un protocol per quan arribi la jubilació d'un professor. Malauradament, el Departament no acompanya gens ni el nou professorat ni el que acaba: només convoca oposicions, distribueix places i atorga jubilacions. Un nou docent, quan arriba al seu centre de treball, mentre sigui puntual i vagi a l'aula que li toca, no tindrà cap ajuda ni cap control de ningú; un que acaba, en els centres on hi ha bon ambient, sol rebre l'homenatge dels companys, però no pas de l'administració que ha servit. I potser ja seria hora de rebre-la, encara que fos en un acte ben senzill. A ningú no li agrada ser tractat com un simple paquet. Caldria saber convertir la jubilació en el que significa la paraula: un moment d'alegria per a l'afectat.