Adquisició de la major representativitat empresarial per silenci administratiu

El TS només pot pronunciar-se sobre el contingut, recorregut, de la decisió de la sentència del TSJ de Catalunya. Per tant, la sentència del TS no debat sobre el compliment per part de Fepime dels requisits requerits per la disposició addicional 6a de la Llei de l'Estatut dels treballadors per ostentar la major representativitat, en el cas concret enjudiciat en seu autonòmica catalana, ja que el recurs contra la sentència del TSJ només va versar, tant per part de la Generalitat com per PIMEC, sobre la no conformitat a dret de la decisió judicial, per entendre que estàvem en presència de l'exercici del dret de petició, i no d'un procediment administratiu reglat, diferència que té molta importància atès que en el primer supòsit la normativa disposa el caràcter negatiu del silenci de l'Administració, mentre que en el segon, i llevat de supòsits que, ja avanço, no es donen en casos com l'enjudiciat, el silenci té valor jurídic positiu.

Fins on arriba el meu coneixement del Dret Administratiu, i puc assegurar que els coneixements jurídics queden cada vegada més ràpidament obsolets per la ingent quantitat de normes, la sentència aplica correctament la Llei 30/1992 de Règim Jurídic de les Administracions Públiques i del Procediment Administratiu Comú.

La sentència del TS confirma la del TSJ de Catalunya i rebutja la tesi de la Generalitat de trobar-nos davant l'exercici d'un mer, encara que important, dret de petició, atès que l'adquisició de la major representativitat sindical «està legalment objectivada» en la Disposició Addicional 6a de la LET. La inexistència de desenvolupament reglamentari de l'esmentada disposició no altera, tal com raona el TS, «la conseqüència reglada, segons s'acrediti o no el compliment de la irradiació en nombre de treballadors i empreses, en una petició d'una cosa que competeix discrecionalment a l'Administració». A més, el no desenvolupament reglamentari en sentit literal no exclou, i així ho reconeix la sentència del TS, que sí hi ha indirectament aquest desenvolupament, amb citació de la disposició addicional 1a de la Llei orgànica 11/1985 de 2 d'agost, de Llibertat Sindical.

De les dades que obren en els fets provats de la sentència, i també en els fonaments jurídics, en especial el quart, es comprova que la patronal Fepime va presentar documentació que acreditava al seu judici que reunia les condicions per ostentar major representativitat autonòmica (certificació de les entitats afiliades i relació de convenis col·lectius sectorials acordats per les entitats directament o indirectament afiliades), al·legant a més que l'esmentada representativitat la tenia reconeguda per "notorietat". Sobre això, i dita sigui incidentalment, només tindria valor per determinar l'existència de major representativitat l'aportació de dades objectives que acreditessin que l'entitat agrupava com a mínim al 15% de les empreses i treballadors en el territori autonòmic, i no l'autoqualificació de «notorietat».

La sol·licitud va ser presentada el 25 de juliol de 2007, i resolta de manera expressa, en sentit denegatori, per resolució del director general de Relacions Laborals de 14 d'abril de 2008, és a dir havent transcorregut en excés el termini de sis mesos previst en la normativa vigent per a la seva resolució. No consta resolució expressa del recurs d'alçada interposat per Fepime contra l'esmentada resolució. L'argumentació de la Generalitat, i també del recurs interposat per Pimec, sobre l'existència d'un dret de petició i no d'un procediment administratiu reglat és rebutjada, com he indicat, pel TS, amb suport en doctrina de la mateixa Sala i també en els propis actes de l'Administració autonòmica que va resoldre, encara que de manera extemporània, sobre el recurs de Fepime. En efecte, tal com s'afirma en el penúltim paràgraf del FJ Quart, la pròpia Administració «va acordar de manera explícita denegar la qualitat de la major representació de l'organització empresarial per la raó de la falta de justificació de la irradiació en nombre de treballadors i d'empreses necessari en l'àmbit de la comunitat autònoma, i sense que pogués tenir-se l'esmentada exigència complerta pel criteri de la notorietat de la representativitat de Fepime per afectar l'esmentada decisió a les restants organitzacions empresarials», i tot això, acaba expressant la resolució de l'Autoritat laboral, «sense perjudici que d'ara endavant pugui la sol·licitant ostentar la qualitat demandada d'acreditar el compliment de les exigències previstes en la Disposició Addicional 6a de l'Estatut dels Treballadors, el que és significatiu de la improcedència de la qualificació com facultat graciosa i discrecional que per tot això proposa ara aquella mateixa Administració».

Quant al recurs interposat per Pimec, cal destacar que també es basa en la vulneració de la Llei 30/1992, en concret de l'article 43.1, i la consideració del silenci administratiu com a positiu, atès que nega que estiguem en presència d'un dret subjectiu "pendent d'autorització o llicència per l'Administració", i que a més no podria reconèixer-se sense audiència de les organitzacions empresarials que ja tenen reconeguda l'esmentada representativitat. La tesi és rebutjada pel TS perquè no existeix «una norma amb rang de Llei o norma de Dret comunitari que estableixi el contrari», és a dir que imposi el caràcter negatiu del silenci, insistint novament la sentència que es tracta d'un procediment reglat que s'inicià per l'entitat sol·licitant de la major representativitat i al qual es va donar resposta expressa, encara que fora de termini, per part de l'Administració, pel que estem en presència d'una actuació administrativa que genera efectes positius per al sol·licitant i que no poden desvirtuar-se mitjançant la resolució posterior contrària a la seva tesi. En suma, el debat sobre la representativitat de les associacions empresarials segueix obert a Catalunya.