Quany l'any 2003, el PSC va perdre la majoria absoluta amb què havia governat Girona durant vint anys, Anna Pagans es va disposar a elaborar un govern de coalició amb ERC i ICV per garantir l'estabilitat municipal. Ho va repetir quatre anys després, quan es va quedar amb deu regidors, els mateixos amb els quals CiU governa en solitari des de l'any passat. Segur que Anna Pagans, igual que qualsevol alcalde, hauria preferit governar sense dependre d'altres partits. Haver de recórrer a la coalició té tres inconvenients: 1. No pots aplicar el teu programa sencer; 2. Com que la governabilitat depèn del vot dels partits minoritaris, aquests acaben imposant les seves tesis al partit majoritari; 3. La cultura de la coalició és molt feble en la nostra democràtica. Carles Puigdemont, en un escenari municipal molt similar al de 2007, amb l'única diferència de l'intercanvi de posicions entre CiU i PSC, va preferir governar en solitari, descartant qualsevol tipus de pacte. Òbviament, no té els inconvenients que hem esmentat, però també té desavantatges en grans temes com els pressupostos o les ordenances municipals. S'han de negociar per obtenir els vots necessaris i, per tant, és imprescindible cedir a alguna de les propostes del partit o partits disposats a donar-hi suport. El que va succeir en les negociacions entre CiU i PSC no es pot saber perquè les dues versions són contradictòries. Ara bé, la responsabilitat d'arribar a un ple amb les ordenances pactades no és de l'oposició, sinó del govern. El que ha succeït aquesta setmana a Girona també ens porta a recordar que el sistema d'elecció dels ajuntaments és més propi d'un parlament que d'un govern municipal, però després de més de tres dècades de democràcia, cap partit polític ha mostrat un fervent interès en canviar-ho. Per tant, les regles del joc són molt clares. I si un partit prefereix governar en solitari, ha de ser conscient dels riscos que això comporta en la inestabilitat del govern.
