Quan els aturats a les Espanyes arriben a una quarta part de la població activa, i augmentant, i fins i tot els farmacèutics fan vaga -a aquest col·lectiu sí que la Generalitat els paga una part dels calés que els deu, no tothom té aquest privilegi- només pots fer cara de peix bullit. Si fins i tot els jutges denuncien en un document obert, revelador, la massacre quotidiana que significa els gairebé 200 desnonaments diaris que la població més necessitada pateix cada dia en aquest país. Això et fa replantejar els valors socials i la nostra societat, tots contribuint a crear amb les nostres accions, o les nostres submissions.

A les noves generacions se'ls promet un país mil·lenari però nou de trinca, amb unes necessitats de transformació que ningú vol endegar. Ningú parla de reforma administrativa, de reducció d'ajuntaments, de suspensió, fusió o liquació dels Consells Comarcals. D'actualitzar l'administració a les noves tecnologies. Se'ns reivindica un país per construir mentre tota una generació no sap què fer amb les seves vides. Mentre la consciència d'ésser una societat dual, enriquida per dues comunitats que poden conviure en un projecte comú, se'ns diu que ja no està de moda. Quan imposar un trencament total és admetre un fracàs social i humà, la negació d'una de les dues nostres ànimes. Vegin la passivitat del PSC, que ha bastit els ajuntaments democràtics, i que pot presumir a Barcelona d'una trajectòria econòmica que la Generalitat pujolista envejaria. Vegin que és l'ajuntament d'en Trias qui deixa diners a la mateixa Generalitat, i no a l'inrevés, d'això pot presumir el PSC, de gestió municipal a Catalunya, en canvi, ni ho fa ni articula un discurs de la convivència, envoltat del bombardeig de les utopies de la secessió, del gran negoci que és dur-nos fins vés a sap ón en plena crisi econòmica. A bona part de la població els rellisquen aquests missatges. En general, no tenen el benestar dels pares, pe?rò ningú vol que els ho recordin. Molts resisteixen hipotecats, i els que paguen la broma són els pares: però per quan dóna el seu coixí? Les jubilacions dels pares? Encara alguns joves viuen a casa dels pares com en un hotel, sense aportar un euro a casa, i gastant-se els estalvis en l'últim model d'Audi: contra aquests xoca la realitat. Avui t'ensenyen a la tele els paradisos llunyans, paisatges impressionants, les grans oportunitats que esperen. La societat vol em?prenedors, però és el fracàs qui t'ensenya i et fa créixer. La nostra societat demana tantes coses, tanta formació, que els joves poden fer una cosa bé: equivocar-se i tornar-se a equivocar. Però ni tan sols això tenen dret a fer. Perquè per equivocar-se demanen experiència.