La defensa d'Alícia m'ha costat sempre la reprovació dels de casa. La seva intel·ligència brillant... la seva fulgurant figura... la paraula desimbolta... Però allà on jo veia compromís social, els de casa hi veien una fresca caragirada que robava el discurs dels altres. I, ja ho veuen, una vegada més els he de donar la raó, als de casa. Donar la raó als altres no em sap greu. El que d'una manera lacerant m'ha ferit el cor és la constatació que la Sánchez no té principis, o, si els té, aquests no són altres que l'escalada al cim del poder. Com, si no, s'atreviria algú a espantar els avis mentint-los que perdran la pensió? Com pot algú amb ànima afirmar que la gent de cognom d'arrel no catalana serà considerada estrangera? Sabut és que no comparteixo l'ideari del PP, però això no m'impedia simpatitzar amb ella. Ha estat aquest darrer gir populista intentant sembrar la guerra ètnica el que m'ha obert els ulls. Ara la veig a la tele i sento un plom al pit, i una profunda decepció de la condició humana. Veig la Camacho i veig una còrpora buida com un sant d'Olot. Una màscara sense doctrina ni escrúpols que canvia de camisa segons bufa el vent.