Durant un temps ressonarà la gravetat de les paraules de J.Ignacio Wert, tot un ministre d'educació del Govern de l'Estat espanyol. El seu propòsit és "españolizar" els nens catalans. Podem aportar-hi la nostra opinió els qui érem nens a l'època de la postguerra civil i anavem vivint aquell ambient de sentència contra llengua i cultura catalanes, als anys del començament, i després va anar afluixant quan els censors varen anar fent els ulls grossos en alguna cosa. Ja estaven esgotats.

D'aquell temps llarg i aspre vull recordar ara alguns exemples ben concrets, per si les noves generacions ignoren aquelles situacions. Nosaltres, els nens i joves catalans d'aquella època ja varem ser españ(ny)oli(t)zats, ja sabem què significa. Aquella història no s'ha de repetir. Repugna, només de pensar-hi. El procés d'espanyolització durant els anys quaranta era tot un propòsit de "deseducació" de la llengua catalana, una voluntat de reduir-la a una mena d'arxipèlag Gulag. Alguns exemples :

Quan el poeta Carles Riba, des de l'exili, publicava els seus poemes, aquests havien de circular per Catalunya en còpies fetes a mà o bé amb aquell estri que em sembla es deia cicloestil i solia guardar-se en uns soterranis.

Fins al 1943 no s'autoritza l'edició d'algun llibre de Jacint Verdaguer, però amb la condició de ser publicat en català antic, de difícil lectura popular, fent així que els lectors ensopeguessin amb un entrebanc afegit. Eren els anys en què arreu s'havia escampat aquell rètol de "Habla el idioma del Imperio".

El 1946 surt a Barcelona la revista Ariel, vertader símbol de represa cultural, però ha de començar amb una difusió clandestina.

El 1956 un reglament del servei de presons vigila que "en las visitas los comunicantes se expresarán en castellano".

El 1958 diu el reglament del Registre Civil que "se permiten los nombres regionales, pero si tuvieran traducción al castellano se consignarán sólo en esta lengua".

Quan ara sentim parlar d'"españolizar" es reviu aquella època en que Catalunya ja ho va experimentar. Però ara estem vacunats. I com aquelles vacunes de la nostra infància que podien deixar una marca a la pell per sempre, m'he fixat que a Girona tenim dues marques ben conservades perquè són fetes a la pedra de Girona, l'estimat material que més ens representa. La primera és a l'escut que recorda la construcció del Col·legi Verd, del 1931, al carrer de Lorenzana; al picapedrer li varen fer rectificar, llavors el 1939, any per año; el treball és ben visible i es pot llegir en les dues llengües, catalana i castellana.

Una altra marca, també del Primer Año Triunfal, com deien: el picapedrer va haver de rectificar una inscripció gravada a l'escaló de l'altar del Remei, a la basílica de Sant Feliu; deia originalment l'any 1935: Ofrena de Narcís Figueras Rexach i esposa. Amb l'espanyolització inqualificable de la postguerra el picapedrer va haver de rectificar tres coses : convertir ofrena en ofrenda, afegir una lletra o a Narcís, i canviar la lletra i llatina per una de grega. Senyor ministre de Cultura, això de la seva españolización ja ho vàrem tastar i aquí es va haver de mantenir durant uns quants anys i no ens va pas agradar. Nens com érem, però, res no ens va impedir, tampoc, d'anar creixent a la nostra manera.