Sempre hem sentit que, al marge de la conjuntura d'un país, els comptes de resultats dels bancs i de les ?compa?nyies d'assegurances serien igual de desbocats, encara que la llista és una mica més llarga i podríem incloure, entre d'altres, les grans corporacions dels sectors energètic, armamentístic o quimicofarmacèutic. Potser la potència econòmica d'aquesta classe d'entitats tingui alguna cosa a veure amb la seva excel·lent flotabilitat si fem alguna barreja alquimista del tipus bancs-diners-partits polítics-eleccions-poder-alts càrrecs-exalts càrrecs-retir daurat. O potser no. Potser sigui la plutocràcia la que de veritat ens governa. Qualsevol ho sap. Potser és que els seus ben pagats gestors són uns verdaders cracs i saben arreglar-se-les a les mil meravelles davant de qualsevol escenari, per complex que sigui. No obstant això, no deixa de cridar l'atenció que els qui han ostentat altes responsabilitats polítiques (presidents del govern i ministres, per descomptat, però també altres de rang menor, encara que exercents en àrees "sensibles" per a les companyies), acabin nodrint els seus consells d'administració i la seva plèiade d'alts directius. Sempre m'he preguntat per què deu ser.

Però avui toca parlar només dels bancs. I dels jutges. En primer lloc, cal deixar clar que de la mateixa manera que no s'han de confondre les cadires amb els bancs, tampoc cal confondre els jutges amb els polítics. Normalment aquests últims temen els primers, encara que només quan tenen mala consciència. És a dir, quan estan implicats en alguna prevaricació, suborn o tràfic d'influències. D'aquí aquest interès que alguns d'ells tenen a embridar el poder judicial.

Cal dir que això succeeix en tots els països tipus Iemen, Afganistan, etc., però més rarament en espais com la Unió Europea, menys a Espanya, on els jutges estan dient d'algun temps ençà que l'actual Govern pretén acabar amb la independència judicial. Deuen tenir raó? Aviat ho veurem, perquè ja els avantprojectes i projectes de llei criticats per la judicatura estan en marxa. A veure què es diu al parlament pels diferents grups polítics. Serà interessant veure com es retraten.

Però, per què avui vull parlar de bancs i de jutges, i no de cadires i polítics? Doncs perquè ses Senyories han demostrat una vegada més estar al costat dels ciutadans i han elaborat un duríssim document en el qual critiquen obertament l'injust règim jurídic dels desnonaments instats pels creditors hipotecaris (bancs) quan els deutors de bona fe no són capaços de fer front als seus deutes. Aquest drama social el viuen molt de prop els jutges, ja que són ells els qui han d'ordenar-los en compliment de la llei. Però sota de cada toga hi ha un ésser humà que no pot mirar cap a l'altre costat com si la cosa no l'afectés. Les queixes dels jutges contra la flagrant injustícia de la normativa hipotecària van portar fa vuit mesos el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) a encarregar un informe el resultat del qual va conèixer el Ple fa uns dies, encara que va evitar la seva discussió, i constitueix una crítica molt seriosa als abusos del sistema.

De fet, molts jutges, fent actual el consell que Don Quijote donava a Sancho quan s'encaminava a Barataria ("Si acaso doblares la vara de la justicia, no sea con el peso de la dádiva, sino con el de la misericordia"), van intentar buscar dins de la pròpia llei algun mecanisme per evitar la tragèdia de milers de famílies, normalment de classe treballadora. Això va posar dels nervis els ben vestits advocats dels gabinets jurídics dels bancs, que no donaven crèdit al que deien aquestes resolucions judicials. Però res té d'estrany si pensem que també altres figures com la del furt famèlic, de la qual ja vaig parlar en un article anterior, tenen així mateix un origen jurisprudencial, precisament per tallar les costoses conseqüències de regulacions legals absurdes emanades dels altres poders de l'Estat. Per això sis magistrats coordinats pel vocal del CGPJ Manuel Almenar Belenguer, han alçat la seva veu i reclamat una modificació a fons de la normativa, destacant que situacions excepcionals, com la que viu actualment l'economia espanyola, requereixen solucions excepcionals. En aquest sentit aporten un ampli catàleg de mesures, entre les quals, la dació en pagament, les moratòries i que les ajudes de l'Estat a la banca s'estenguin als sobreendeutats de bona fe que per efecte de les crisis i l'atur no poden pagar les quotes de la hipoteca del seu habitatge, que en molts casos és l'únic bé que posseeixen. I és que 350.000 desnonaments ja són molts desnonaments. Denuncien la lleugeresa i mala praxi de les entitats bancàries, quan no les pràctiques comercials injustes (cas de les participacions preferents) i proposen que el punt de partida per protegir les famílies sigui l'extensió al client sobreendeutat (que ho sigui de bona fe) d'una part dels beneficis i ajudes que la banca rep de l'Estat, ja que en un altre cas el deutor es veurà abocat a la ruïna, a la pèrdua del local on exerceix la seva activitat empresarial o professional (que és el seu mitjà de vida) o, el que és pitjor, del seu habitatge habitual.

Els jutges han fet i continuaran fent el que els correspon: emparar el ciutadà enfront de l'abús del poder. Tant és que siguin molins o gegants. És de justícia.