L'any 1855 el diari madrileny El Parlamento publicava l'article La cuestión catalana on proposava, entre altres coses, "que no sea preciso pasar por Barcelona para ir desde Madrid rápidamente a Gerona" al si d'una estratègia que havia de passar per enfrontar la Catalunya agrícola a la Catalunya industrial i, en aquest cas, aïllar el centre econòmic més potent del país, per associar el desenvolupament econòmic de la resta a un caciquisme més favorable als espanyols.

La relació que hi ha entre aquesta voluntat del 1855 i el fet que a l'any 2012 s'estigui enllestint el desdoblament de l'Eix Transversal, després d'haver-se aturat, per exemple, el desdoblament de la carretera N-II fins a l'alçada de la Jonquera, és una demostració de la continuïtat durant tots aquests anys d'un projecte imperialista espanyol, destinat a bombar riquesa de Catalunya cap a Espanya. Un projecte, els més de 1.000 milions d'euros per l'Eix Transversal del qual hom compta, per cert, com a despesa de l'estat a Catalunya, com a diners que retornen dels que tributem els catalans a Espanya i, per tant, no són inclosos en cap càlcul com a part d'una espoliació que altrament projectes com aquest permetran, si tenim en compte tot allò que s'hauria pogut realitzar amb aquests diners, i que en canvi s'ha deixat de fer.

De ben segur que amb la independència de Catalunya, hom hagués pogut assumir tant els projectes ja realitzats com els que han quedat a mitges, com molts que ni tan sols han depassat el planejament o la imaginació. Però el que cal tenir en compte és que una independència només fiscal, econòmica, com tot sembla indicar que ens depara la federació de convergents i unionistes de CiU, havent declarat com sense pudor ho han fet, que anem cap a un "estat propi" amb competències de seguretat i defensa compartides amb Espanya, aquesta independència fiscal podrà ser un estat propi, però un estat propi espanyol, mai un estat català.

De fet, ara que els bascos estan fent passos clars cap a desprendre's del llast que igualment els ha suposat un règim de concert econòmic, que tant lloen certs sectors catalans, Catalunya ha de tenir clar que no pot caure en el mateix parany. La reivindicació d'una independència de Catalunya amputada territorialment, deixant a l'estacada el País Valencià o les Illes, la Franja de Ponent, etc., no és sinó en realitat la reivindicació d'una farsa, d'un territori creat artificialment manu militari justament per enquadrar-lo a les necessitats d'ocupació militar i administració colonial espanyoles; és l'acceptació de l'Estat espanyol i de l'estat francès; en termes nacionals, és un fracàs anunciat.

L'ANC ha afirmat fa poc que "la sobirania de Catalunya resideix al poble català". Potser caldria preguntar-se, més aviat: i on resideix el poble català? A una comunitat autònoma espanyola? No és això, al cap i a la fi, allò que diferencia doncs un partit independentista, nacionalista, d'un d'unionista?

Davant d'aquest panorama, on les principals forces polítiques del país propugnen l'ambigüitat i els defugis sobre la qüestió, quan hom sent les consignes que reclamen que Catalunya esdevingui un "nou estat d'Europa" es fa inevitable pensar que potser caldria deixar-se estar tant de qüestions geogràfiques i definir-se d'una vegada en la qüestió política, és a dir, definir la relació amb Espanya i amb França. Al cap i a la fi, que Catalunya continuï o no a Europa és una qüestió que per sort no és en mans dels espanyols ni dels seus col·laboradors interdependentistes, sinó que depèn dels molt més racionals corrents de convecció de l'astenosfera.