Un dels debats ocults en aquestes properes eleccions és el model de sanitat que volem al país. El Govern convergent ha fet passos concrets per a la privatització de la sanitat pública, des de la gestió del conseller Boi Ruiz, vingut del sector sanitari privat. Vegin que s'anuncien els possibles plans de privatitzar la gestió de l'Hospital Clínic barceloní, amb prop de 4.500 treballadors, a la manera de l'Hospital Sant Pau, seguint també les passes d'allò que ha endegat el Govern autonòmic del PP a Madrid, que, directament, està desmantellant la gestió pública sanitària. Una coincidència entre ambdós governs.

El nostre estat del benestar s'ha basat sobretot en la sanitat i l'educació públiques: els dos pals de paller. En els països europeus més rics, amb sous més potents i importants que a casa nostra, la pressió fiscal és gairebé 10 punts més alta. A canvi d'això tenen suport a les famílies, ajuts de paternitat i maternitat, beques d'estudiants generoses, polítiques d'inserció laboral i partides econòmiques per ajudar en els lloguers els ciutadans. Aquí els impostos indirectes, els que no es veuen, són molt més alts: vegin el cèntim sanitari de la benzina, el repagament de l'euro, el pagament, diguem-ne normal, de la sanitat; l'altre copagament del 10% pels jubilats a la Seguretat Social; més enllà, els peatges, els IBI augmentats de forma espectacular, l'augment del cost d'aigua o llum.

La conversió dels grans hospitals en fundacions encobreix una privatització gradual del sector sanitari? En quina situació quedarien els treballadors sanitaris públics? Per què no es demana a la ciutadania si està d'acord amb aquests moviments de gran abast social? Quan la gestió de les fundacions es farà més visible de cara al ciutadà i a la mateixa Hisenda? Aquest pot ser el pas per a un gran canvi en la nostra sanitat, i recordin que hi ha una relació directa entre la pèrdua de pes de la sanitat pública i l'augment de l'impacte de les malalties greus en la ciutadania que té menys poder econòmic. Nombrosos estudis mostren que les assegurances privades, en cas de malalties greus, s'ocupen del malalt a canvi d'un cost econòmic que moltes vegades l'afectat no pot assumir. Vegin el model nord-americà i per què el president Obama vol arrelar una sanitat pública universal mínima: en conjunt, el malalt abandonat o sense serveis públics costa molt més car a l'administració que no pas una sanitat pública potent i universal. Aquest és un dels debats amagats de les eleccions, un dels principals.