el concepte independència en sentit envellit i retòric significa el desmembrament d'un país amb vocació d'estat propi, que viu encastat dins d'un altre país, el qual l'ha ocupat per la força militar, se l'ha fet seu com a conseqüència del dret de conquesta (quina barbaritat anomenar "dret" a l'afany expansionista del poble fort contra el poble feble!). Aquest país envaït per un altre estat malviu allà dins perquè li resulta aliena i estranya la llengua, la cultura i la forma de ser dels opressors, i molt especialment no aguanta l'ofec econòmic que ha de suportar que ni li permet créixer en llibertat. El país conquerit no se sent reconegut, ni confortablement acollit, ans intimidat, esporuguit i vilment explotat.
En el moment que els pobladors són tractats com una colònia abatuda per l'estat invasor, aquests intenten sortir-se'n emprant, si és necessari, les armes. El desig secessionista s'estén entre la gent quan la comunitat vilipendiada està fortament cohesionada per una llengua, per una cultura i per una història definida, que explica l'excel·lència de quan eren lliures i posseïen un estat propi fronterejat amb altres estats veïns dotats d'exèrcit i moneda amb els quals procurava mantenir bones relacions comercials i diplomàtiques.
El món actual no és fronterer. La independència químicament pura no existeix. La independència o el sobiranisme no són conceptes absoluts, sinó relatius, ja que el món està enxarxat, intercanviat, obert, del tot comunicat. Ni fronteres aïllants, ni murs de Berlín d'incomunicació, ni muralles xineses contra tropes hostils. Tanmateix el mot "independència" ens serveix per expressar els anhels, les màximes aspiracions d'autogovern que s'haurien de materialitzar en un estat propi dins la comunitat europea. La interdependència del poble global és la característica de finals del segle XX, prolongable a l'actual. Cap català reivindica límits territorials delimitats amb duanes.
Els intel·lectuals orgànics del PSOE, amb alguna excepció, tots ells vinculats al diari El País, han signat un manifest -aquests callaren quan Catalunya patí una injusta campanya de desprestigi i menyspreu- per recordar-nos apocalípticament els mals d'una segregació catalana, un greu error històric si descarrilem, i ho han endolcit amb l'advertència que ells estimen molt els catalans. Recorda el manifest la situació de la dona maltractada que se'n va de casa i el marit l'amenaça i ensems li prega que es quedi perquè encara l'estima. Moltes gràcies senyors intel·lectuals per les recomanacions. No calen. Cada cop que han vetllat pel nostre bé ens ha tocat pagar el beure. El manifest no ha agradat a l'extrema dreta perquè no és prou amenaçador ni agressiu. Per altra banda, quin sentit té -algú m'ho pot explicar?- que pateixin per nosaltres si som independents, quan al mateix temps proclamen que mai ho serem, perquè ells tenen la paella de la Constitució agafada pel mànec i aquesta diu que d'independència ni parlar-ne i que l'exèrcit és el garant de la unitat de la pàtria espanyola.
En aquest context de deslegitimació de la consulta popular cal instal·lar-hi les declaracions d'en Montilla contra la celebració de referèndums presentant-los com a instruments de la dictadura; el seu pronunciament no afecta el PSC, despistat i desacreditat en aquest assumpte, sinó ERC, que el va encimbellar a la presidència de la Generalitat. ERC, com un sol home, hauria d'haver sortit a cantar les quaranta a Montilla. Com entendre el silenci d'ERC cada cop que un dirigent del PSC desbarra? El seu silenci ens remet a la nit aquella que en Carod tallà l'equidistància i ens anuncià que la vessant esquerrana pesava més que el catalanisme i amb aquest argument es constituí el primer tripartit. Ells donaren a en Montilla l'estatus de president.
Artur Mas lidera el procés a favor de l'estat propi, ell ha encapçalat de forma digna la dinàmica sorgida de la manifestació del 11-S. Ara tota la artilleria pesada espanyolista dispara contra ell, els improperis de tots colors intenten esquitxar-lo. No sols es pregunten per si rutlla bé del cap o si dins seu ha emergit un profeta arraulit en els baixos instints, sinó que també s'han ficat en la seva vida privada. Paraules com messies, aventurer, il·luminat, Moisès, profeta, apòstol enfollit, "il·legal", un perill per a la democràcia, peten cada dia entre els tertulians en alguns debats energúmens d'uns que, segurament, en la intimitat també diuen que ens estimen. El cartell electoral de CiU on es visualitza l'A. Mas amb els braços oberts acollint a tothom serà motiu de mofa, de fet alguns ja l'han blasmat. La idea és bona per CiU ja que identifica en una persona l'autodeterminació.
Si una lliçó hem après del resultat de les eleccions basques és que els ciutadans van castigar el PSOE, amb menys contundència el PP, perquè deixà fora del govern el PNB, el guanyador de les eleccions. S'ha castigat el PSOE; oposar-se a la voluntat popular i fer jocs d'equilibristes de geometria variable acaba passant factura. Tres quarts del mateix succeí a Catalunya; la resposta en les urnes va ser una desaprovació dels tripartits i una enyorança de CiU. Si bé el primer fou saludat satisfactòriament per un sector mediàtic de la ciutadania, aviat defraudà perquè era un guirigall, va deixar de ser simpàtic. Els catalans volen governs seriosos, no aprenents que es passin el dia barallant-se.
Personalment crec que la campanya electoral al Parlament de Catalunya és la més emocionant que he viscut perquè aquesta sí té un significat històric i pot marcar un abans i un després.
