Va el personal preguntant-se de què va en realitat el pols sobiranista plantejat per Artur Mas com una aposta al tot o res, que convocar eleccions amb aquest teló de fons no és cap altra cosa. Els cartells de la campanya electoral mostren el candidat en pla pèplum, retratat com si de tractés d'un Moisès mirant cap a la terra promesa que, per cert, queda a la seva dreta, cosa coherent i eficaç, perquè un nacionalisme d'esquerres és un oxímoron. No es pot deduir d'això si estem davant d'una superproducció de Bollywood estil Els Deu Manaments o si la cosa va de Braveheart. Però com més picats es mostraven els comentaristes, i en particular els proclius al missatge de la independència, davant la possibilitat gens remota que es tracti de salves de fogueig a la recerca d'un concert econòmic a la basca, va Oriol Pujol i acaba d'arreglar-ho. La culpa la té la corona que, a parer seu, impedeix la negociació entre Madrid i Barcelona. El Rei és l'obstacle.
Negociació? Però, de quina negociació estem parlant? Si del que es tracta és de plantejar un nou Estat, europeu o no, poques negociacions calen. El primer és que els catalans així ho decideixin, i cal ser molt obtús per pensar que no tenen un dret del tot legítim a expressar-se a les urnes de manera directa, sense propostes ambigües. Si optessin per independitzar-se, de res serviria el que digués un cap de l'Estat més aviat protocol·lari com és el Rei, subjecte del tot al que el Govern li fa dir. Molt espanyol es mostra Oriol Pujol en creure que el problema ve d'aquí. Coincideix del tot amb els pròcers mesetaris que pensen que el millor perquè els estudiants estudiïn i aprenguin és treure el llatí de la llista de les assignatures vigents. Llenya a allò antic, vaja.
La queixa d'Oriol Pujol abunda en els temors dels verdaders partidaris de trencar la baralla i posa de manifest que tots els components de l'artefacte -els cartells a l'estil de Charlton Heston, les amenaces del sí però no, els missatges poc clars- van en realitat del mateix que sempre: de portar a la mà més cartes a l'hora de ficar-se en la següent aposta o negociació, si es vol. Però el problema ve d'allò que ens va recordar Oscar Wilde: qui es disfressa una vegada i una altra de fantasma acaba arrossegant cadenes pels passadissos de seguida que arriba la nit. A força de dir que ve el llop, en una d'aquestes resulta que truca ja a la porta preguntant si la iaia és a casa. Podem veure'ns, doncs, en la situació d'haver obligat el Rei a callar, al llatí a tornar a la seva virtut de llengua oblidada, a Convergència i Unió a gestionar la seva majoria absoluta tornant així de nou al punt de partida sense que se sàpiga gaire cap a on, més enllà del camí de la dreta, ens encaminem. No estic segur que la culpa d'això la tingui la Sarsuela, ni el llatí, però deu ser que en el fons jo sóc molt estrany.
