He llegit i sentit moltes opinions sobre la taxa turística que va entrar en vigor el passat dia 1 d'aquest mes. Però la veritat és que no he llegit ni escoltat enlloc una explicació com la que ofereixo als lectors interessats en el tema, als quals invito a seguir aquest article, en el qual no tornaré a parlar de la polèmica taxa turística gairebé fins al final. O sigui que aquí segueix la meva anàlisi i interpretació, adornada amb alguna reflexió de caire social.

"Des del punt de vista jurídic, en tractar-se d'un Consorci Públic, no és d'aplicació la normativa concursal", afirma la Memòria 2011 de Turisme de Barcelona respecte dels seus estats financers, després d'haver deixat constància prèviament de que "el balanç de situació s'ha situat en uns fons propis negatius de 15 milions d'euros" i de que "encara que l'efecte patrimonial és molt negatiu, des del punt de vista econòmic financer, l'impacte és assumible amb el compromís de recuperar l'estabilitat patrimonial en exercicis futurs". I, abans d'aquestes tres contundents afirmacions, la Memòria explica que "el resultat pressupostari ha estat de 777.318,23 euros que, una vegada feta una provisió de 14.133.591,69 euros per la depreciació de la inversió relacionada amb Spanair, més el reconeixement d'una obligació de 8.601.400,60 euros corresponent a les garanties d'un préstec que en el seu dia SAS va atorgar a IEASA, deduïdes les inversions i incorporades les despeses i ajustaments no pressupostaris (amortitzacions, periodificacions i altres provisions), dóna un resultat d'explotació de (-) menys 21.156.075,87 euros".

Aquesta és la situació lamentable del consorci públic Turisme de Barcelona que temps enrere va ser motiu d'orgull i admiració, a més de referent internacional del que havia de ser una organització de màrqueting d'una destinació. És la confirmació pública i publicada -a diferència de les paraules amagant la llebre d'alguns dels seus portaveus- de fins a on els ha portat aquella absurda alegria d'adquirir la ruïnosa companyia aèria per convertir-la en una espècie d'aerolínia "de bandera" en un sector aeri europeu en el qual -encara que segueix havent-hi companyies nacionals públiques- els vents bufen a favor de més liberalització i separació de qualsevol poder i pressupost públic.

De gens van servir les crítiques i les prediccions -menyspreades de manera prepotent- que allò era un disbarat. Es va consumar l'eixelebrada aventura i, avui, de la companyia aèria Spanair amb prou feines en queden molts deutes, papers als jutjats i els rètols en alguns aeroports i a l'edifici que va albergar la seva seu al costat de la Gran Via barcelonina. I, de no ser pel seu caràcter de consorci públic -com diu la Memòria- que li permet romandre aliè a la legislació mercantil en matèria concursal, probablement tampoc existiria Turisme de Barcelona, si més no amb la seva estructura actual. Segueix existint, sí, però amb tal pesada càrrega als seus pressupostos d'aquest any i dels futurs -per tal de recuperar l'estabilitat patrimonial en exercicis futurs, com ja he recollit- que no sembla ni ombra del que va ser.

Calia exposar l'anterior, abans de fer dues consideracions personals i professionals, que vull destacar.

La primera és que els responsables del desastre se n'hagin anat "de rositas", com diu la frase castissa madrilenya, i segueixen ocupant els mateixos càrrecs que quan van abocar el consorci a la seva ?desastrosa situació. Si en el cas de les empreses, la situació concursal porta implícita una tutela i administració judicial... potser no hi hauria d'haver hagut alguna mena d'intervenció per part dels poders públics que sustenten el consorci "públic"?

Que no hagi estat d'aplicació la normativa concursal -que estableix una distinció tan abismal entre empreses privades i consorcis públics, la qual cosa personalment em sembla discriminatòria i un disbarat- no eximeix que des del punt de vista moral -si més no de la moral dels contribuents- una situació tan evident de mala gestió d'inversions com la reconeguda hauria d'haver portat un canvi de "cares". Almenys, per "salvar la cara" del consorci en matèria d'imatge i, ja que tan de moda està, com a exemple de "responsabilitat social corporativa".

És lògic que tot segueixi igual i en mans de les mateixes persones que de manera tan poc rigorosa van actuar? Doncs encara que la lògica suggereixi que no hauria de ser així, els mateixos segueixen remenat les cireres. Sense cap lògica. I, sense voler entrar en qüestions polítiques, em permeto afegir una opinió personal: en aquest país en el qual una part significativa de la població aspira que esdevingui un estat sobirà i/o independent -que ja no sé si aquestes dues paraules tenen característiques de sinònims- hi ha assignatures pendents com ara que els polítics professionals -o professionals de la política- que governen les diferents administracions públiques deixin d'actuar d'una manera tan políticament correcta i prenguin els braus per les banyes. Perquè ja n'hi ha prou d'aquest oasi català del qual ja no es parla, perquè tot segueix igual.

I arribo ja a la segona reflexió final, obligada des del mateix títol i començament d'aquest article: que potser el deteriorament dels comptes i del balanç de Turisme de Barcelona no podria explicar el fervor d'alguns dirigents hotelers barcelonins -en contra de la immensa majoria del seu sector- per disposar el més aviat possible -a través de la taxa turística- dels euros caiguts del cel -en realitat de les butxaques dels clients finals i d'aquells empresaris que no l'estan repercutint als consumidors finals- que han de rebre els ajuntaments -el de Barcelona el més privilegiat de tots- per aquest concepte?

Al rerefons d'aquesta tragicomèdia del Turisme de Barcelona, de la seva ruïnosa "inversió" en Spanair i del nouvingut fervor per la taxa turística sembla haver-hi un personatge -hoteler i "líder" associatiu- tan involucrat amb Spanair i amb Turisme de Barcelona que tot indica que va descobrir la llum -dels diners, en el seu cas- i va caure del cavall per abraçar la nova realitat, després d'haver estat al llarg de molts anys el principal i més destacat opositor a l'esmentada taxa.

Tal devia ser la pressa que ell i els seus acòlits devien tenir per "recuperar l'estabilitat patrimonial -de Turisme de Barce?lo?na- en exercicis futurs" que no van poder resistir-hi més ni esperar a l'any nou per a l'entrada en vigor de la taxa turística. Que no en va dos mesos de recaptació són dos mesos. I -això ja és història- la taxa turística catalana va començar a ser aplicada el passat dia 1 de novembre, l'onzè mes de l'any i el segon del quart trimestre d'aquest 2012... primer any -perdonin la reiteració- del "compromís -de Turisme de Barcelona- de recuperar l'estabilitat patrimonial en exercicis futurs".