En els darrers anys posem el dèficit fiscal de Catalunya dins Espanya com el greuge més greu que llasta el desenvolupament del país i la sortida de la crisi. Aquest aspecte és el que, afegit als conflictes polítics entre el Govern català i l'espanyol i al menyspreu continuat al català, ha acabat per decantar molts empresaris definitivament a demanar un trencament amb Espanya.

El que té de bo el debat d'ara és que mica en mica es van aprofundint tots els temes i, a força de fer-ho, descobrim nous punts de conflicte que no havíem vist abans. El mateix descobriment fa Espanya, que mai s'havia imaginat una existència sense Catalunya. Un d'ells és el sistema elèctric. Al principi del debat algun unionista va dir que el control de les línies elèctriques es troba a Madrid i que, per tant, el risc d'una desconnexió elèctrica era molt elevat. Evidentment era un raonament fet per un ignorant del tema. Res més lluny de la realitat.

Un informe fet per l'enginyer Antoni Tahull i un altre fet per en Jaume Morron mostren que, en cas de ser independent, Catalunya pot sortir guanyant considerablement en el sistema elèctric en molts aspectes.

La generació elèctrica a Catalunya disposa de prou potència per garantir la demanda elèctrica fins a l'any 2020 sense haver de construir noves centrals de generació. Segons el Pla de l'energia de Catalunya 2012-2020 a Catalunya hi haurà llavors un saldo exportador d'un 35% de la demanda interna.

Una vegada estigui acabada el 2014 la connexió amb França amb la MAT de la Jonquera, el sistema de transport tindrà una interconnexió fora de les seves fronteres de què cap altre país de la UE disposa. Si la UE recomana tenir una connexió del 10% de la màxima potència demandada, Catalunya independent la tindrà del 100%.

Pel que fa a les emissions de CO2, Catalunya tindrà un nivell emissor de 150 g.CO2/kWh, la meitat del que té el sistema elèctric espanyol de 300 g.CO2/kWh, inferior als 430 g.CO2/kWh d'Alemanya, dels 358 g.CO2/kWh de la mitjana de la UE i només inferior als 90 g.CO2/kWh de França.

Sovint es diu que la mida d'un sistema energètic ha de tenir un nivell mínim per possibilitar el control i els seus costos. El mercat elèctric català és de 48 TWh/any, una dimensió superior a Dinamarca (35 TWh/any), a la d'Irlanda (30 TWh/any) i inferior a la de Portugal (55 TWh/any). La dimensió mitjana de la UE és de 110 TWh/any, però si excloem els grans països de la UE (Alemanya, França, Regne Unit, Itàlia i Espanya), la mitjana és de 37 TWh/any. Més important que l'economia d'escala és la robustesa del sistema definit com el coeficient de cobertura de la punta de demanda. Segons el Pecac 2012-2020, aquest coeficient serà del 120% a l'any 2015 i del 137,5% a l'any 2020.

Però l'element més important que sobresurt de l'estudi del sistema elèctric català independent de l'espanyol és el cost de l'electricitat. Ara mateix l'electricitat espanyola és la sisena més cara de la UE, amb un preu de 116,7 €/MWh. En una Catalunya independent el cost de l'electricitat seria el sisè més barat, amb un cost de 84,7 €/MWh. De la cua al cap. Si es totalitza aquest cost pel consum del territori, la xifra estalviada arriba als 1.500 milions d'euros per any. L'excés de cost és ara el 38% del que seria el sistema independent. Això és així per les primes d'energies renovables d'altres regions d'Espanya que no hi ha a Catalunya, de les ajudes al carbó, de les ajudes a les illes Canàries i Balears i de les ciutats de Ceuta i Melilla, i de les compensacions al sistema d'interruptibilitat a les grans empreses.

La sortida del sistema català de l'espanyol serà greu per Espanya, i significarà un encariment dels seus costos del 6% fins a un preu de 123,8 €/MWh, essent el seu sistema un 46% superior al sistema català independent. Aquest fet encara augmenta més la competivitat catalana davant l'espanyola.

La separació de Catalunya del sistema espanyol comporta la creació d'agències supervisores, com la comissió d'energia o la comissió de seguretat nuclear, així com d'un operador del sistema elèctric i d'un operador de mercat. És evident que alguns d'aquests agents podria ser compartit amb el sistema ibèric, com el de l'operador de mercat, compartit ara amb Portugal. Però és de suposar que, en una separació amb certa violència intel·lectual i verbal, els negociadors espanyols no vulguin facilitar el camí català i evitin compartir cap institució.

Aquest és un cas dels molts que hi ha quan s'entra en detall en l'economia. Gai?rebé tot el que fa referència al món industrial millora quan ens separem d'Espanya pel fet que en aquest històricament no s'ha fet política industrial. A partir del segon mandat del Govern Aznar va prevaldre el model de l'Espanya radial cap un gran Madrid de 10 milions d'habitants per sobre de la millora de la competivitat de la indústria. El resultat va ser un augment notable de la inflació i els salaris que van acabar per enfonsar la indústria que no podia competir amb l'entrada de Xina. A la fi, aquell model ha estat una bombolla de sabó que s'ha fos al cap de deu anys. Madrid, ara sense model, s'ha d'enfrontar amb Catalunya que torna a tenir il·lusió per recuperar el seu model industrial exportador basat en la recerca i la innovació. Madrid es quedarà amb Eurovegas mentre Catalunya farà la tercera revolució industrial.