si fóssim un país normal, després del milió i mig de catalans que es van manifestar durant la Diada exigint la independència, diumenge vinent guanyaria les eleccions un partit independentista. Suposo que això s'entén. Ei, intento mirar-m'ho com si ho veiés des de fora, des del nord d'Europa, on no hi ha campanyes per fer por a l'electorat, sinó democràcia. Per exemple, a Escòcia, sense anar més lluny, el partit que va guanyar les eleccions no va ser aquell que tenia al seu programa aconseguir el pacte fiscal o el concert econòmic, sinó el que volia la independència d'aquella nació. Hi va haver unes eleccions, els escocesos van anar a votar, les va guanyar el partit que vol la independència, i aviat, el 2014, s'hi celebrarà un referèndum que determinarà quants escocesos volen que Escòcia esdevingui independent i quants no. Així de clar, transparent i democràtic.
Ara bé, estem parlant d'una democràcia, la de la Gran Bretanya o Regne Unit, que és de les més antigues, sòlides i respectables d'Europa. Per entendre'ns: és inimaginable que en aquell Estat un tinent coronel embriac (i uns quants militars vestits amb uniforme verd) pogués entrar pistola en mà a la Cambra dels Comuns, la tarda del 23 de febrer de 1981, en plena sessió parlamentària, i fes jeure a terra Govern i oposició com si fossin gossos. O sigui, si hi ha coses que no poden succeir, aquesta en seria una. O per posar un altre exemple, també hauria estat inimaginable que l'hivern de 1939 milers de famílies britàniques haguessin hagut d'abandonar l'illa en barques rumb a l'exili francès perquè els feixistes anglesos haurien guanyat una Guerra Civil iniciada el 1936.
Per tant, i com que aquest país nostre encara no és normal ni té una història normal, malgrat el milió i mig de manifestants independentistes de la Diada, diumenge vinent, dia 25, una coalició que no és independentista, CiU, guanyarà les eleccions per majoria o per majoria absoluta. I no cal consultar les enquestes d'intenció de vot per saber-ho, perquè tothom ho sap. L'únic que no se sap amb certesa és si el primer partit independentista del Parlament, Esquerra Republicana (aquest sí que és declaradament independentista), quedarà en segon lloc, o potser en tercer o en quart, just darrere dels unionistes PSC i PP. I pel que fa a Solidaritat i a les CUP (les altres formacions també clarament independentistes), els resultats que obtindran en vots i escons de moment encara són una incògnita, una incògnita brutalment a la baixa si els comparem amb els que aconseguirà CiU.
De tota manera, i sortosament, tant els propers vencedors de les eleccions com Iniciativa sí que estan a favor de convocar una consulta durant la propera legislatura. I en principi, si ho tinc ben entès, hauria de ser un referèndum perquè els catalans diguéssim si volem o no que Catalunya esdevingui un Estat independent. Així i tot, i entre les ambigüitats d'Artur Mas (que mai parla d'independència) i els reiterats missatges unionistes de Duran i Lleida, no sé pas què acabarà preguntant el referèndum. Per entendre'ns: si la pregunta acaba sent si volem ser feliços o una altra collonada per l'estil, és que entre uns i altres ens hauran tornat a aixecat la camisa.
Bé, dit això, un cop expressat el temor que entre els unionistes descarats (PSC, PP i Ciutadans) i els més o menys camuflats (Convergència i sobretot Unió) ens tornin a aixecar la camisa l'endemà de les eleccions, durant la negociació amb l'Estat espanyol pel referèndum, o fins i tot mitjançant la pregunta que se'ns hi farà, només em queda expressar la meva satisfacció perquè diumenge vinent finalment sabrem quants votants independentistes tenim a Catalunya. Que ningú es faci gaires il·lusions, perquè d'entre totes les sigles que es presenten a les eleccions només tres (Esquerra Republicana, Solidaritat i les CUP) són realment independentistes de debò. Però diumenge arribarà el moment de saber si ben aviat aquest estimat país nostre serà lliure i amo del seu destí, o si per contra la por del 1939-1975 i la del 23 de febrer de 1981 continua agafada amb tanta força autodestructiva a la nostra memòria col·lectiva que ens impedeix esdevenir lliures, pròspers i feliços.
Confio bàsicament en el votant jove, aquell que no ha conegut ni la FEN ni els "grisos"; aquell jove que el 23-F encara no havia nascut. Els joves no tenen por de tot allò, sinó de no trobar feina, de ser aturats crònics en una Espanya amb un índex d'atur de fora de la Unió Europea, extracomunitari, gairebé tercermundista. I és precisament per això que diumenge vinent votaran perquè Catalunya esdevingui un nou Estat d'Europa, perquè cada any no ens desapareguin 16.000 milions d'euros que es podrien invertir a casa nostra però que no tornen mai més, perquè un país petit que administra bé els seus impostos se'n surt millor i crea més riquesa que no pas un desgavell d'imperi espanyol agonitzant que fa segles que o bé ens espolia o bé ens bombardeja. Tanmateix, d'altres, que no són tan joves i que potser encara tenen feina, també votaran per la independència, perquè ja n'hi ha prou, perquè ja ho van dir ben fort durant la Diada.
A tots ells només un prec: si us plau, compatriotes, voteu com si fóssim un país normal.
