NO CONFONGUEM ELS LLUMS AMB LA CLAROR

ot el misteri d'aquests dies en trànsit cap a Nadal, que l'Advent cristià escampa als quatre vents, té com a eix central el prodigi de la llum. Falta ben poc perquè el solstici d'hivern posi fi a la minva constant de claror davant l'imperi de les ombres i la foscor. La nit més llarga i el dia més curt seran la fi d'aquesta tendència i donaran pas, en una cadència lenta però constant, a l'allargament de les hores il·luminades. Quan semblava que en un temps relativament curt les tenebres ocultarien per sempre més la vida en la nit dels temps, el sol, invicte i radiant, promet un nou cicle de vida i d'il·lusió.

L'energia que mou el món prové del sol. La seva acció damunt tota cosa viva és quasi miraculosa: vesteix de verd la natura, marca les hores al camp i als animals, és l'eix vertebrador de la vida dels homes i les dones. Els humans anem amb energia solar; necessitem la llum com el pa que mengem: ens nodreix, ens fa visibles, ens il·lumina l'esperit, ens mostra camins i viaranys; ens assenyala el nord i a tots ens iguala amb la seva capa de llum i de calor.

Aquest coneixement solar és més antic que les religions monoteistes; el culte al sol és precursor de mitologies i religions i els seus orígens són tan remots que es perden en la nit dels temps. Inques i egipcis, celtes i xamans, han venerat el sol. És el sol la força primigènia del nostre petit univers abastable; és, alhora, el còmput dels dies i el traspàs d'estacions; el despertador i l'adormidor; l'escalfor esperada i el foc que tot ho crema. Del sol provenen el foc, l'aire, la matèria i el moviment.

Quan l'electricitat no existia ni com a quimera, els homes i dones vivien intensament les hores solars i es feien fonedissos durant la nit. Un llum contra la fosca ha estat sempre, i en totes les cultures, símbol de contradicció i de lluita: les torxes que branden en braços obrers les nits de revolta; els ciris votius encesos al temple; milers d'espelmes que clamen la pau... Sense la llum no existeixen les ombres; ni existeix en la foscor, l'enyor de la claror.

Per tot això, la llum ha esdevingut símbol universal de les més bones i esperançades il·lusions, dels somnis més sincers, de la veritat, de la bondat i de la vida. Per això mateix, va ser el cristianisme la religió que va situar damunt les darreries de tardor, primers dies d'hivern, l'adveniment de la llum eterna, la vinguda de Crist. El Dies Natalis Solis invicti dels romans va esdevenir entre els cristians el dia de Nadal: el dia del naixement del Salvador. La llum que el pessebre de Nadal aporta al món és molt important. De totes les religions i creences que s'han fet i es fan al nostre planeta, és el cristianisme la que amb més arguments ajunta allò humà i allò diví, la que amb més habilitat ha corregut a ocupar els espais pagans amb festes religioses; però sobretot és la religió que amb més humana mirada contempla el món i amb més bondat contempla el tarannà humà, el cos mortal i la salvació de l'ànima.

En un pessebre franciscà, la religió cristiana més pura i primigènia no en trauria ni el bou ni la vaca (que sembla mentida que algú en pugui fer un dogma de fe), ni cap dels elements senzills, austers o venerables. Els apòstols, els evangelistes i els pares de la primera Església en traurien, en canvi, el luxe, l'opulència, el consum..., tot allò que, d'alguna manera o altra, aparta avui la lluminosa pobresa del primer pessebre de la veritat i de la bondat.

Desgraciadament, no serà pas la llum de la veritat i de la bondat la que planarà sobre tots els gironins i gironines aquests dies; no serà pas la claror il·luminadora d'una esperança de vida i de convivència la que indicarà un camí a seguir... L'única llum que lluirà a partir d'aquest cap de setmana en moltes viles i ciutats de casa nostra serà la dels llums de Nadal: la dels llums de neó i de fireta; la dels llums d'aparador i de muntatge; la llum que reclama mirades d'alegria vàcua, somriures buits, esperances vanes.

Els llums de Nadal són a casa nostra un reclam del consum, una hàbil estratègia comercial per arribar a l'animeta tendra dels homes i dones, que embafats de llum, de musiqueta i de pamfília, a peu de botiga busquen a l'infern de les seves jaquetes i americanes la cartera per amollar diners a canvi de frugals i estèrils galindaines. Els llums de Nadal són responsables d'haver convertit el Nadal, no pas en un temps de reflexió i recolliment, en un espai d'esplèndida austeritat natural, sinó en un escenari d'opereta, en una època de malbaratament i dilapidació. D'això, en som tots responsables.

En els darrers anys hem viscut a les comarques gironines Nadals autènticament escandalosos: pel luxe, per la ufana, per la despesa. Aquest any hi haurà encara qui refugiarà la seva volguda (o irremeiable) estultícia en la iniquitat dels llums de Nadal i es deixarà seduir pel consumisme; però també hi haurà altres persones -tant de bo siguin moltíssimes- que es plantejaran que la llum real neix a l'interior de cadascú. És una claror immaterial d'incalculable valor que té molts noms i molts ingredients: austeritat, renúncia, solidaritat, estimació.