Hi ha una lectura de les eleccions catalanes ignorada pels intel·lectuals orgànics al servei del nacionalisme que, tot s'ha de dir, ha comptat amb l'aquiescència de sectors de la patronal (Cambres de Comerç, Pimec i Cecot). Abans del 25N, els partits que han aplicat mesures brutals d'austeritat (CiU i PP) sumaven 80 escons mentre que ara en tenen 69. En canvi els partidaris, amb més o menys convicció, d'acabar amb les retallades (PSC, ERC, ICV-EUiA, C's i CUP) en sumaven 55 i ara són 66.

En nombre de vots, els qui s'oposen a la pèrdua dels drets socials han passat dels 1.234.305 de les eleccions del 2010 a 1.779.726. Això representa un augment de 545.321 (un 44,18%). Per contra, els vots a CiU i PP sumen 1.583.538, inferior en 196.088 vots als partits contraris al dogma de la reducció del dèficit públic.

Malgrat tot, CiU i PP disposen de la majoria absoluta d'escons per poder continuar amb les polítiques neoliberals. El preu a pagar pels nacionalistes seria oblidar-se del referèndum sobre l'autodeterminació.

Una altra alternativa seria un pacte CiU i ERC que obligaria els republicans a escollir entre l'opció nacional o la social. Serà ERC capaç de fer honor a la inicial de les sigles i actuar com un partit d'esquerres? De fet, representa una part de les classes mitjanes en declivi que comparteixen la situació de precarietat juntament amb la classe treballadora.

Ara bé, no seria la primera vegada que ERC s'alia amb la burgesia nacionalista i arracona la qüestió social, un plat de segona taula. Ja ho va fer els anys 1980 i 1984: va investir Jordi Pujol i va formar part del seu segon govern fins al 1987.

Per tant, els treballadors han de desconfiar del nou govern de CiU tant si rep el suport del PP, com d'ERC. Seguirà la senda de l'anterior, que va retallar en sanitat, educació i prestacions socials; que va rebaixar els salaris dels empleats públics i que va privatitzar serveis essencials. És tracta d'una reforma conservadora per aconseguir la dominació absoluta del capital sobre el treball. En aquestes circumstàncies, aprovarà ERC uns pressupostos antisocials? Argumentarà que és culpa de l'espoli fiscal que pateix Catalunya?

Ja és hora de deixar clar que, pels internacionalistes, la faula sobre la nació oprimida i espoliada emmascara l'explotació del treballador per part del capitalista. El benefici no és més que l'apropiació de la plusvàlua o diferència entre el valor del treball generat i el salari que es percep per assegurar la reproducció de la força de treball. I això passa a Madrid i a Barcelona. Nació o classe, gent d'esquerres!