Si hem de ser sincers, hauríem de fer un esforç col·lectiu per reconèixer que al llarg de 30 anys sempre hi ha hagut una part important de l'electorat que no ha anat a votar quan es tractava de formar el Parlament de Catalunya. Aquesta abstenció massiva (que per altra banda no es produïa en les eleccions municipals ni en les espanyoles al Congrés i al Senat), sempre ha atorgat la victòria a la mateixa coalició: Convergència i Unió. O sigui, es presentaven unes municipals o unes generals i a casa nostra sempre guanyava el PSC-PSOE. Sempre. Ara bé, si els comicis eren per formar el Parlament i el Govern de la Generalitat, llavors una gran part del vot socialista català es quedava a casa (com si allò no anés amb ell), i per tant sempre guanyava la coalició encapçalada per el president Pujol i per en Duran i Lleida.

Estic insinuant i tal vegada posant en qüestió potser la legitimitat democràtica de gairebé tots els Governs de la Generalitat de les darreres tres dècades? De cap de les maneres, perquè en democràcia només compten els vots que hi ha a les urnes al final de la jornada electoral i no pas els percentatges d'abstenció. Per tant, i si durant 32 anys una gran part del votant socialista català s'ha abstingut en les eleccions d'aquest país, això no és problema de CiU, sinó de l'absència, dissortadament, del sentiment de pertànyer al nostre país per part de massa ciutadans de Catalunya. Ara bé, cal tenir molt present el que s'acaba d'apuntar a l'hora d'atorgar-se (des de dins de CiU o des del seu entorn econòmic i mediàtic) la màxima representació de Catalunya. O sigui, governar gairebé tres dècades perquè gran part de l'electorat d'un altre partit no es mobilitzava, a mi, personalment, no em faria sentir-me precisament orgullós de res.

Dit això, perquè quedi clar, ens trobem amb uns resultats electorals on moltes forces polítiques han guanyat en vots i en escons (ERC, PP, ICV-EUA, C's i les CUP) i on només dos n'han perdut (CiU i el PSC). Però, atenció, perquè aquests resultats s'han produït amb una màxima mobilització de l'electorat, és a dir, que en comparació amb la participació tradicionalment baixa en les eleccions al Parlament, aquesta vegada ha anat a votar un percentatge molt alt del cens. I amb quin resultat? Doncs, que si el PSC ha perdut 8 escons més, curiosament (o potser no tant) C's ha passat de 3 a 9 diputats (amb un antic militant del PSC, com ara Jordi Cañas Pérez, inclòs en aquests 9). I això s'ha aconseguit amb una única idea: anar sempre en contra de la llengua catalana.

Ara bé, on han anat a parar els escons que ha perdut CiU? Els que ha perdut la coalició han estat els que ha guanyat Esquerra Republicana. I, finalment, un partit també independentista, Solidaritat Catalana, ha sortit del Parlament; però un altre del mateix ram (però molt més radical que Solidaritat), les CUP, hi ha entrat amb tres diputats. Per tant, ¿es podria afirmar que aquell antic votant del PSC-PSOE que abans s'abstenia en eleccions al Parlament, perquè potser considerava que no tenien res a veure amb ell, finalment ha trobat un partit a casa nostra que recull la seva ideologia, almenys pel que fa a la llengua?

És possible. Però, per altra banda, també és força evident que molts antics votants de la coalició que encapçalen Mas i Duran i Lleida aquesta vegada han votat per ERC, precisament perquè el senyor Duran i el seu partit, Unió, tenen una ideologia unionista amb Espanya expressada clarament en nombroses declaracions als mitjans de comunicació. Per tot plegat, i ara que ens trobem en un període de converses entre Mas i Junqueras per establir un pacte que doni estabilitat al futur Govern, i ara, a més, que apareix de nou el senyor Duran i Lleida dient que cal refer ponts d'entesa amb el PP, podem dir-li a la futura independència del nostre país que de moment té no un, sinó dos problemes: Duran i Unió.

Des del meu punt de vista, si alguna cosa de positiva tenen els tres partits unionistes (PSC, PP i C's) és que no s'amaguen darrere de cap coalició. O sigui, el seu missatge unionista, constitucionalista espanyol i en contra del referèndum i de la independència del nostre país és clar i rotund. Ho hem d'admetre: van de legals, amb la veritat per endavant. Per contra, i dins del que es podria anomenar el bloc de partits que estarien (en condicional) a favor de convocar el referèndum (ERC i les CUP, per una banda, més CiU i ICV-EUA), hi ha un partit, la Unió d'en Duran i Lleida, que comença a fugir d'estudi intentant escapar-se per anar a refer ponts d'entesa amb el PP. Ara bé, han renegat mai de la seva ideologia unionista? Crec que no i per això la coalició que formen amb Convergència ha perdut 12 escons.

Tanmateix, i recordant la promesa del president Mas, en el sentit que un cop enllestit el referèndum abandonarà la política, perquè això no estava en el seu programa electoral (ni en el d'Unió), escolteu, no podria fer el mateix en Duran i Lleida i la cúpula d'Unió, abans d'hora, i feri un gran servei a Catalunya?